Un partit de bàsquet es pot interpretar de moltes maneres, tantes com espectadors pugui haver. I no només interpretar, també veure. A un partit de bàsquet, com a les pel·lícules amb els fotogrames, succeeixen molts fets i cada persona que el veu es fixa en uns detalls concrets. Aquest és un recurs que tenim els humans que permet dirigir l’atenció i centrar-nos només en uns determinats estímuls i que la psicologia defineix com a “atenció selectiva”.
Avui m’agradaria ressaltar alguns episodis puntuals de l’encontre que diumenge van disputar el Palmer Palma i el Levitec Osca.
Tots els entrenadors rivals a les prèvies dels partits destaquen de l’equip immobiliari especialment dos jugadors – en Kristian Kullamäe i en Ronnie Harrell – pel seu talent i per la seva capacitat d’anotació. De fet, són els màxims anotadors de la categoria. I no només això. Quan l’equip necessita solucionar una mala possessió ofensiva, els mateixos companys fan que la pilota arribi a les seves mans i esdevenen els millors desembossadors de l’equip. És veritat que no sempre la lectura que fan de les situacions a la pista, és encertada. A moments abusen del bot i forcen tirs que, si acaben dins la cistella, la gent aplaudeix, però que no són models d’una bona selecció de llançament. Aquesta circumstància no pot amagar que tenen la facultat de convertir un mal atac en un bon final, en dos o tres punts. Són jugadors que necessiten participar i volen tenir la pilota, que tenen assumit, també els entrenadors, aquest paper protagonista... Hi ha una dada del partit de diumenge que per ventura explica una part important de les seves actuacions: l’equip va realitzar 59 tirs de camp; en Kullamäe i en Harrell en van fer 28 (14+14), és a dir, el 47 % dels llançaments de tot el conjunt.
El segon focus d’atenció té també un nom concret: Sean Mc Donnell. Com s’explica que només anotés 1 punt i que les estadístiques el valoressin com un dels millors jugadors de l’encontre? Basta mirar l’apartat dels rebots. En va capturar 13! Podem imaginar quants punts representen 13 rebots? Per poder valorar amb justícia aquest fet, hem de comentar que el màxim rebotador de la competició és, curiosament, en Karamo Jawara, amb una mitjana de 7,9. En Mc Donnell en va arreplegar 13.
El tercer aspecte que la meva atenció selectiva vol posar en relleu també té nom i llinatges: Pol Figueras López. Un base pur, tradicional, que l’equip necessita i més ara que a en Lundqvist sortir del forat de la inactivitat li està costant molt. Possiblement en Figueras sigui el jugador que més ha “crescut” des del començament de la temporada. Fa millors els seus companys i anota quan l’equip ho necessita. No és tan espectacular com alguns dels seus col·legues, però transmet criteri, seny i sentit comú. Contra Osca la seva actuació no va ser estrident, però va ser el més ben valorat de la plantilla.
I per acabar un detall suggestiu. Tothom coincideix en la bona actuació defensiva que el Palmer Palma va exhibir diumenge a Son Moix. No és la primera vegada que aquest aspecte del joc és destacat pels mateixos entrenadors i per la premsa. Possiblement molts seguidors pensin que el seu equip és un dels millors defensors de la lliga. Idò no. És, després del Canoe, que ocupa la darrera posició de la classificació, l’equip que més cistelles rep, amb una mitjana de 79 punts per partit. Sembla que alguna peça del trencaclosques no encaixi.
Simplement curiositats puntuals, fotogrames concrets de la pel·lícula del partit del diumenge que va tenir un final feliç.
