Diumenge l’ampolla, abans del començament del partit, estava mig plena i mig buida. Mig buida perquè visitava Son Moix el líder, l’Alacant, un equip que només havia perdut un partit, que havia demostrat la seva solidesa gràcies a una defensa ferma i un atac fluït, que tenia el millor base de la categoria, el mallorquí Pedro Llompart, amb jugadors experimentats i referents a la lliga i amb altres molt més joves, en el punt de mira d’alguns clubs d’ACB i perquè els locals no podien comptar amb una de les seves peces fonamentals, en Karamo Jawara. Mig plena perquè l’equip de n’Àlex Pérez i d’en Pau Tomàs estaven vivint un moment dolç de joc, havien acumulat quatre triomfs consecutius i perquè el creixement i el progrés de la tropa seguia un ritme ascendent.
El partit va servir per omplir la botella. I tant la va omplir, que el líquid va vessar. Els dubtes inicials van començar a desaparèixer al minut inicial. El Palmer Palma va entrar al partit molt concentrat, convençut – la fe i la perseverança del cos tècnic i de la plantilla és admirable – que l’encontre es podia guanyar, però els espectadors no les tenien totes, el passat feia pensar que els immobiliaris no podrien aguantar el ritme establert i que els alacantins acabarien imposant el seu pes en forma d’experiència i de qualitat. Els minuts del matx transcorrien i l’actuació dels jugadors a la pista esdevenien els millors arguments dels més optimistes, els que confiaven cegament en el grup. El Palmer Alma Mediterránea Palma havia jugat el millor partit de la temporada.
Per poder qualificar d’aquesta manera un partit, s’han de fer moltes coses bé, és a dir, s’ha de fer millor el que ja s’havia fet bé. La defensa de diumenge va ser extraordinària. A principi de curs, l’equip intentava defensar, era agressiu i a algunes parcel·les de la pista aconseguia dificultar l’atac rival, però mancava globalitat i treballar i ajustar alguns conceptes. Era el conjunt que més punts rebia. Contra el Lucentum va mostrar més i millors conceptes defensius. Va ser mordaç a la primera línia, va col·lapsar el trànsit per l’interior de la zona i va permetre que el jugador que més lluny estava estigués relativament alliberat, relativament perquè, quan rebia, sempre apareixia, fruit d’un esforç físic considerable, una mà que dificultava el llançament. Els jugadors van ser molt solidaris i van actuar com un cor. No importava si hi havia canvis, si es produïa un 2x1. La intensitat privava. Per aquest motiu el percentatge d’encert de l’Alacant no va poder ser l’habitual. Per aquest motiu l’equip contrari va estar incòmode i alguns jugadors, impotents, van perdre els papers. Més mèrit defensiu que demèrit ofensiu. En el curs d’entrenador de 1r nivell hi ha un article que els alumnes han d’analitzar i comentar que parla dels fonaments defensius. A les darreres línies es llegeix: “La defensa és la via per igualar el potencial de dos equips. Només el que defensa bé estarà en disposició de guanyar als que són millors (potencialment millors)”. El Palmer Palma va fer seves aquestes paraules.
Un altre aspecte que mereix ser recordat i destacat és que l’equip va ser un equip. No es pot negar la importància de la individualitat en un esport com el bàsquet. També és innegable que a moltes jornades havien despuntat descaradament uns jugadors concrets. Diumenge aquests jugadors van aportar molt, van jugar bé, però qui més va aportar i millor va jugar, va ser el grup. La baixa d’en Karamo va obligar als companys a fer una passa endavant i la van fer, la passa, però de gegant. Tots van sumar una mica més i el grup, d’aquesta manera, va multiplicar. Per primera vegada destacar un sol jugador, com havia succeït en altres jornades, es fa difícil. Els de sempre van aportar com quasi sempre i els menys habituals, Suskavcevic y Álex Rivas, van contribuir de manera notable.
I per acabar cal esmentar la maduresa que l’equip va evidenciar durant tot l’encontre, principalment als instants en què més necessari es feia, quan l’Alacant es va aproximar al marcador i la victòria perillava. A la banqueta i al mig de la pista, no sempre havia succeït, van saber reconduir la situació i el resultat d’aquest “saber estar” es va convertir en una victòria merescuda.
El passat recent i el present han xerrat, cinc victòries consecutives. No sabem què dictaminarà el futur, ni si aquesta curta plantilla podrà fer front, com està fent ara, a uns mesos exigents de competició. Si la pandèmia ho permet, resten set partits de la primera fase i tota la segona amb uns possibles “playoffs”. Ara bé, en Pau Tomàs, eufòric, després del partit va ser molt clar quan va manifestar que estaven preparats per assolir fites importants.
