Fa just un mes, el Palmer Alma Mediterránea Palma perdia contra l’Almansa d’una manera clara, ocupava la penúltima posició a la taula classificatòria i només havia guanyat un partit. En aquests moments l’equip immobiliari ha tornat de Girona amb una victòria, ja en duu cinc, de victòries, i ocupa la cinquena plaça. L’equip és el mateix. És ben cert que s’han incorporat dos jugadors (Gehrke i Lundqvist), però per ara, la seva aportació i contribució han estat mínimes. El primer ha jugat només 17 minuts i ha anotat 2 punts de personal. Lundqvist, que ha deixat enrere mesos d’inactivitat i que necessita minuts per tornar a ser el jugador que era – els tècnics ho saben i l’estan introduint de manera intel·ligent a les rotacions –, n’ha jugat 26 i n’ha sumat 7, de punts.
La pregunta és inevitable: Què ha passat? Què ha canviat perquè la realitat hagi girat d’aquesta manera?
Segurament hi ha un seguit ampli d’explicacions. Jo avui en vull comentar algunes.
La plantilla comença a recollir el fruit del treball fet i del que s’està fent. Fa molta i bona feina, ens comenten. A més a més la joventut i les ganes de millorar fan possible la seva evolució positiva. A un grup com el del Palma, entrenar és sinònim de progressar. El temps és un dels aliats ideals d’aquests jugadors.
Els rols s’estan consolidant. Els titulars i els reserves. Els titulars són molt titulars i el reserves, molt reserves. La confiança que els primers tenen i noten fa que el seu rendiment superi les expectatives. Kullamäe i Harrell són els màxims anotadors de la competició. Díaz és una assegurança impagable, encara que a Girona no va estar encertat. Figueras s’està convertint en imprescindible – diumenge va oferir uns minuts de direcció magistrals –. McDonnell aporta tantes coses que de vegades infravalorem el seu determinant canell. I Karamo Jawara, col·leccionista d’MVPs, és el pivot que tots el equips voldrien tenir. La psicologia no enganya: un jugador amb confiança rendeix més que un que no la té.
També s’han produït, sense renunciar a la filosofia inicial triada, algunes modificacions tàctiques que han possibilitat extreure millor el suc competitiu del personal.
Quan va acabar el partit de Girona, n’Àlex Pérez va comentar: “Els jugadors cada vegada creuen més en el treball que estem fent”. Guanyar dona credibilitat. Tenir un grup d’esportistes que veuen reflectit a l’electrònic les virtuts de la tasca que fan cada dia, facilita la seva implicació.
I per acabar, la sort, la fortuna. I no és la menys important. Darrere una ratxa de quatre partits guanyats sempre hi ha una dosi de bona ventura. A principi de temporada la moneda dels finals ajustats de partit sempre era creu i ara cau de cara. Recordem que contra Canoe, els madrilenys van tenir la victòria en les seves mans, però van errar el llançament decisiu. I a Girona, quan restaven segons i amb una marcador favorable als mallorquins de tres punts, els catalans van llançar de tres i la pilota, per sort, no va traspassar l’anella.
El entesos diuen que el bàsquet és un esport d’estats d’ànim i de ratxes... El vent bufa de cua i s’ha d’aprofitar.
