Mitologies | La llibertat de riure

Si hi ha una cosa que hauríem de salvar del vell Carnaval és la irrenunciable capacitat de riure. Els homes i les dones riuen quan fan festa. Riure’ns d’un món, el nostre, que dia sí i l’altre també s’entossudeix a fer-nos plorar. El combat entre Carnestoltes, gras, bevedor, ventrut, la betza inflada ni que fos un bolic de saïm i la jaia Quaresma, escardalenca i magra, prima de cos i seca ha perdut l’antic significat. Ja no hi ha combat ni brega. Ningú no dejuna ni menja arengades per fer penitència i, qui pot, s’afarta de menjar. La penitència forçada la fan aquells que no poden omplir la senalla de la compra, els que es veuen obligats a acudir als centres on es reparteix menjar, els que passen fred.

Però hauríem de fer que revingués de nou la nostra capacitat de riure, si encara és possible: el dinamisme subversiu de la festa, la ruptura festiva que ens mena a declarar-nos reis de la gresca, de la sàtira, de la burla. Sobre l’estultícia del nostre temps, proclamem el regnat implacable de la impertinència, la paròdia i el sarcasme. El temps de la natura és circular i el cicle es repeteix un any i un altre: solstici d’hivern, equinocci de primavera, solstici d’estiu, equinocci de tardor... El riure està lligat al cicle de les estacions. I el Carnaval, al cor de l’hivern, ens convida a vèncer la inèrcia dels dies foscs mentre ens recorda que retornarà la vida, quan la fredor mancabi i les nits s’escurcin.

Sempre amb lluna nova, el Carnaval està profundament lligat a la ruptura dels límits, al simulacre. Hauria d’esser un temps turbulent, propici a la inversió de l’ordre, a la sàtira, al joc de l’escarni, a l’alliberament col·lectiu per mitjà d’una festa que convida a la participació. No hi hauria d’haver espectadors, al Carnaval, perquè en el joc de riure no hi ha espectadors. Riure’s del món. Aquestes setmanes passades una part dels nostres representants polítics ens han donat matèria a bastament per esclafir de riure. Hem vist que un grup de diputats rebels fotien fora del grup parlamentari els legítims seguidors de l’autoritat de Madrid alhora que deixaven el Govern sense quòrum suficient per governar. Volien repartir-se de nou la coca autonòmica alhora que descobrien que n’hi havia un que feia estona que es menjava la coca tot sol. Fer les coses tot sol, en altre temps es qualificava de pecat solitari. A Madrid els han cridat a l’ordre i els han dit que res d’alçaments ni turbulències, que, de moment, es posin firmes a l’espera de noves ordres. Ara sembla que han tornat al ramat, malparats i bojos. S’havien avençat al Carnaval perquè tenien pressa de menjar coca. Un ritual grotesc que ens ha tingut el cor robat, sense saber si havíem de rompre a plorar o si havíem de riure. Totes dues coses eren possibles. El nostre Parlament és baix de sostre i és ple de goteres. Per uns dies governà Carnestoltes, que al meu poble nomenen Cames Tortes, i, amb la disbauxa que mogueren, ens incitaren a riure. Hem hagut de riure abans que fos hora de riure. Anaven accelerats i tiraren pel dret.

Sabem que la festa del Carnaval incorporà nombrosos elements de les antigues festes de bojos. Les «festum stultorum» des de l’Edat Mitjana plantaren enmig de l’escenari de les representacions un món capgirat, un joc de sàtires irreverents i paròdies que s’inscriviren en la tradició còmica de la farsa, pervertien el llenguatge i feien broma. (Si reparau de quina manera la senyora Ayuso de Madrid fa servir la paraula llibertat –la llibertat de prendre una canya a qualsevol hora, la llibertat de seure a la terrada d’un bar quan em vingui de gust, la llibertat d’anar als toros- podreu entendre què significa fer un ús carnavalesc del llenguatge). Aquelles festes de bojos parodiaven els rituals religiosos i polítics: era l’apoteosi de la festa que derivava cap a l’extravagància i el desordre, com ara ha succeït amb la tropa de parlamentaris que decidiren de sobte fer de bufons de fira.

Suscríbete para seguir leyendo