Quan era un al·lot al meu poble del Pla mai no vaig saber qui podia tenir armes de foc a ca seva. No se’n feia exhibició pública. En la memòria col·lectiva restava de manera ben clara qui n’havia tingut, no feia gaires anys –vaig néixer tot just acabada la Guerra Civil–, i perquè les havien fet servir. Sobretot això: perquè les havien fet servir. És un fragment de la meva història que m’acompanyarà sempre, que m’ha acompanyat tota la vida. Tothom sabia perquè les havien fet servir, aquelles armes de foc. I encara més: d’on havien sortit les armes, dia 18 de juliol de 1936, les armes amb què s’havia armat la gent de Falange i els seus sequaços.
Aquests dies he volgut celebrar la festa de Sant Jordi amb la lectura de la Poesía completa y epistolario d’Antonio Espina, poeta, que era governador civil de les Illes Balears –només feia quinze dies que havia pres possessió del càrrec i arribat a Mallorca– el dia de l’alçament militar contra la República. És un llibre que ha editat Calambur i que paga la pena de llegir. Espina es va negar a entregar armes als sindicats i a la gent d’esquerra que n’hi reclamava. No volia esser còmplice d’una guerra civil. Va passar un calvari entre presidis, actes judicials, vaixells que servien de presó i clíniques mentals. Li vingué just que no el matassin. No ho feren possiblement perquè s’havia negat a armar la gent. El llibre porta una introducció biogràfica interessant, els seus poemes avantguardistes, a voltes surrealistes, i un aplec de cartes als amics i als poetes del seu temps que emocionen.
Però deia que quan era un al·lot mai no vaig saber qui tenia armes i qui no en tenia. A vegades sentia contar un o altre fet succeït per foravila en què uns lladres proveïts d’armes havien entrat en una casa de possessió i havien disparat als habitants d’aquella casa a fi de robar-los: el diners que havien tret de la venda dels porcs, de les ametlles o dels indiots, aquells dies en que s’acostava Nadal. Ben segur que els caçadors tenien armes i trescaven les garrigues i les pastures per si podien disparar a un conill, a una llebre, a una perdiu, a una cega... M’enrecord d’un jove que –succeí en una finca de per son Roig– que tenia l’escopeta dins el carro, l’estirà per la banda de davant, vull dir pel canó i, amb l’estirada l’escopeta es va disparar i el va matar. Tot el poble en va portar un dol. Vull pensar que, quan era un al·lot, el meu poble era un poble desarmat.
Aquests records m’han vingut a la memòria aquests dies passats en ocasió del drama que han viscut a l’escola d’Uvalde, a Texas: un jove de divuit anys, Salvador Ramos, entrà en una classe de quart curs, es féu fort, i disparà per tots els costats fins a matar dinou al·lots –la majoria tenien deu anys–, en ferí altres quinze i matà dues mestres que tractaren de protegir els infants. El jove morí acorralat per la policia.
Els pares de l’assassí han demanat perdó i han dit que no era una persona violenta ni agressiva, que no era un monstre, que mai nom haurien pogut imaginar que passàs una cosa com aquesta. Però els fets tràgics d’Uvalde han posat sobre les taules de debat i a les pàgines de la premsa escrita un fet sobre el qual cal prendre mesures contundents i enèrgiques: la facilitat amb què als Estats Units d’Amèrica es pot comprar una arma de foc. Una gran part de la població reclama que s’endureixin les mesures per adquirir-les. Que no siguin fàcils de comprar. Algú ha dit que les armes de foc formen part de l’ADN de la societat estatunidenca.
Entremig ha aparegut l’Associació Nacional del Rifle que defensa la possessió privada d’armes en nom de la llibertat. El president Joe Biden ha promès que cal posar fi a les carnisseries. Milers de persones moren cada any víctimes de l’ús arbitrari de les armes de foc. No ha d’esser possible accedir fàcilment a una arma. I es fa necessari posar més controls. Mentre perdura el debat i les protestes, sabem que els fabricants d’armes augmenten la producció. Tant els fabricants com els venedors tornen a parlar de llibertat...
En un reportatge de la televisió he vist uns pares que ensenyaven a manejar un rifle als fillets de quatre anys. I n’aprenien ràpidament, destres. He de dir que a mi no m’hauria agradat tenir un pare que m’hagués ensenyat a manejar un rifle.
