D’ aquí a pocs dies entrarà el solstici d’hivern. Les fredors, les gelades de nit, el fred dels matins foscs, els vents que arriben amb la gelor encastada dins l’ànima -tenen ànima, els vents- una ànima que penetra fins al racó més amagat dels ossos dels homes. Farà més fred, encara, i les muntanyes s’ompliran de neu, i els ametllers cansats i vells no gosaran a florir. Si de cas surts de passeig per foravila i et trobes un ametller que tot just ha començat a treure les primeres flors, els primers brotons, no et pensis que ha arribat la primavera. La primavera és lluny encara i l’esclat verd del bon temps tardarà a arribar. El bon temps sempre tarda, a la nostra illa on, diuen els papers, el clima és ideal i la vida floreix a cada passa. Però els papers també menteixen.
Dimarts és Sant Tomàs. Una festa antiga. En altre temps feien fira a Ciutat i la gent comprava l’aviram que trauria a la taula de Nadal. Possiblement és el dia més curt de l’any: «Per Sant Tomàs, és com el nas», fa referència a les hores de claror, perquè el dia és curt i aviat fa fosca. Però, si el dia és curt, la nit serà llarga. Probablement, la més llarga de l’any. I les nits llargues són plaents als enamorats. Els antics trobadors ja maleïen l’arribada de l’alba, delerosos que el temps d’estimar-se no es vingués a fondre amb la primera llum. El tema de l’amant que es queixa perquè arriba amb presses la claror del dia és un motiu recurrent en la poesia amorosa de tots els temps. Fins i tot els boleros, aquelles músiques que permeteren als nostres pares ballar d’aferrat i gaudir per una estona del fregadís dels cossos, també es queixen sovint de la rapidesa amb què passa la nit i reclamen als rellotges que parin el seu discórrer i no marquin les hores, que la nit no s’acabi, que no s’acabi tampoc el plaer.
No vull dir que, a vegades, tant d’amor concentrat no embafi. Tot és possible en l’ample sementer d’un llit. També hi ha qui és poc destre amb les arts amatòries i, en arribar al llit, no sap què ha de fer. Ja sabem que ningú neix ensenyat, que les regles de l’art s’han d’aprendre, que sense art ni manya, el quefer dins un llit pot esdevenir una catàstrofe. Em conten que un home, poc hàbil i poc apte per a les batalles de l’amor «Vostra altesa no és hàbil per tan forta i dura batalla», diu el cavaller Tirant lo Blanc; doncs m’han contat que un home poc apte i hàbil per a les envestides amoroses, vet ací que el destí vingué a portar-lo al llit d’una dama. No sabia si estar-se mans plegades, però finalment va dir:
-Jo no tinc prou talent, ni saviesa, ni estímul per estimar-te de veritat, com seria oportú que facés un home normal. Jo només soc un turista en el teu llit. Un turista que s’agrada d’admirar les vistes.
Però tots volem arribar una mica més lluny que admirar les vistes, per vistoses que siguin. Record una senyora que des de les terrades del castell de Bellver observava la Ciutat i deia:
-Quina vista més vistosa!
Què volia dir, la senyora? Una cosa és vistosa perquè és agradable de veure, perquè atreu la mirada i és grandiosa, gentil, atraient. I, si les nits són llargues, la vistositat perdura durant més hores i el llit no es refreda. El llit és -ara no puc dir amb certesa si vaig llegir-ho a Ramon Llull- el lloc on els nostres cors es cremen. I l’hivern potser és això: una invitació a cremar-te el cor. Una cançó de Leonard Cohen, poeta de les passions tristes, acaba dient que, finalment, ella va comprendre que si ell era de foc, forçosament ella devia esser de fusta. Cohen recalca i diu que ella ho va comprendre clarament. I a mi em sembla extraordinari que fos així, malgrat la fosca de les nits d’hivern. Malgrat la fosca. Som a punt d’encetar el solstici d’hivern. Sant Joan de la Creu assegura que, si vols obtenir la gràcia, és necessari travessar dues molt doloroses nits obscures. Però totes les nits, per obscures que siguin, poden esser sempre plenes de vistes.
