Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies | Les pluges de novembre

Pluja al Passeig Sagrera. | GUILLEM BOSCH

Novembre ha estat un mes de pluges abundoses, d’aigües pròdigues que han amarat la terra. M’agrada contemplar la pluja des de la finestra del meu estudi i veure que els arbres reviscolen i recobren de sobte una verdor intensa. En alguns llocs s’ha desfermat i els torrents han revingut carregats d’aigües tumultuoses, sense que res frenàs el seu ímpetu, aigües carregades d’argila, de branques mortes, resseques, de fullaraca. Per ca nostra la pluja ha estat intensa, però no excessiva. Ha plogut dies i nits quasi m’atreviria a escriure de manera prudent. Antigament, quan era un al·lot i plovia d’aquesta manera, pausadament, la gent en deia que havia plogut «moral-moral». A vegades, la natura pot arribar a esser prudent, a adquirir una qualitat més pròpia dels homes, ni que s’ajustàs a les exigències que imposa la cultura. La prudència, tant com la imprudència, és un fet cultural. Doncs diria que ha plogut de manera prudent, les terres són ara més fecundes, més disposades per al conreu i la sembra.

Un veí meu em diu que, si després d’aquestes pluges, fa tres o quatre dies de sol, rebentaran els agres d’esclata-sangs i podria esser que arribassin a sortir-ne sobre l’empedrat de la plaça d’Espanya. Li he dit que ho trobava exagerat, això, que és difícil que la plaça d’Espanya s’ompli de bolets. I ell m’ha contestat que no seria estrany que, fa molts d’anys, en sortiren a la plaça de les Columnes i la gent hi acudia amb els paners i les senalles, de tants que n’hi havia. No sé si hauríem de pensar que es tracta d’una llegenda urbana. Ja se sap que les llegendes, tant les urbanes com les altres, no expliquen mai la veritat, sinó allò que la gent hauria volgut que fos veritat. Més que la realitat concreta expliquen una altra realitat: la del desig, el que la gent desitja que succeeixi.

Tot i això, a mi no em commou que, amb tanta pluja com ha caigut, la plaça d’Espanya pugui omplir-se d’esclata-sangs. També crec que els esclata-sangs formen part de l’imaginari tribal, que sovint no diem la veritat dels que hem trobat i sovint augmentam la collita. «Vaig trobar cinc quilos d’esclata-sangs -em diu aquell amic-, rere el cementiri». «Justament, rere el cementiri!» -vaig exclamar. «I és que la plenitud de les collites d’esclata-sangs sol esser per la festivitat de Tots-Sants. Llavors vaig pensar que rere el cementiri en podria haver rebentat un esplet».

La pluja de novembre convida al recolliment, a la reflexió, a la lectura. Llegesc mentre sent la remor de l’aigua que cau i em deix endur pels trons que perceb allunyats, com si vinguessin d’un altre món. Novembre és també el mes de les ànimes. Procur parlar-hi sovint. Les ànimes van bruixades per parlar dels temes d’actualitat: les corrupcions, els poders judicials, del volcà que perboca tones de lava, de les lluites caïnites entre la gent que es desespera per treballar per la cosa pública, de la inseguretat, de la por, de la dictadura de la renda immediata. Em diuen que estan preocupades per la monarquia. «La monarquia s’evapora», asseguren. També els agrada, però només una mica, parlar de sexe, de les penes que procura l’amor. Em diuen que s’agraden d’escoltar programes de ràdio d’orientació sexual: «Per si ho vàrem fer bé, quan érem entre els vius». Els dic que ben segur que ho varen fer bé, però no acaben d’estar.ne convençudes. «Sempre es pot millorar», -diuen. És com si sentissin una certa culpabilitat per no haver-ho fet prou bé.

La pluja persisteix i no cessa. Observ com cauen les fulles del ginjoler, encara verdes. Pens que potser tardaré molt de temps a tornar a veure ploure de forma tan prudent. N’escolt la música suau, tendra, fugaç. Podria esser un preludi de Chopin. Les notes m’arriben carregades de màgica solitud. Potser les places de la ciutat rebentaran d’esclata-sangs, qualsevol dia.

Compartir el artículo

stats