Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Mitologies | El venedor de pomes

Amb el mes d’agost arribaven al poble els primers caixons de pomes novelles. Just havíem passat les festes de Sant Jaume, cap al primer dissabte, es presentava un home amb el carro carregat de pomes, els amuntegava enmig de la plaça, aquells caixons, feia fer una crida arreu dels carrers i la gent acudia a comprar-ne. Eren les primeres pomes d’estiu que arribaven del terme de Muntanya, de devers Orient, i Alaró, i Bunyola i no n’hi havia per qui en volia. Eren petites, una mica rueques, no gaire grans –no n’hi havia cap que ultrapassàs la grossària d’un puny-, però eren sucoses i agradables a la boca. L’home que les portava no parava de cridar: «Dones, pomes! Pomes, dones!» I la gent, que no percebia o no volia percebre la pausa ni sabia el valor d’una coma, s’esclatava de riure. Tots entenien: «Dones pomes!» No era el mateix que dir: «Dones, pomes!», perquè la coma venia a substituir una paraula, generalment un verb: «Dones, aquí hi ha pomes, si és que en voleu comprar». Però aquella expressió del venedor de pomes mai no arribà a desaparèixer de l’imaginari col·lectiu.

I la gent, sempre disposada a conduir la imaginació al terreny de l’erotisme popular i grotesc, pensava de manera irresistible en el sexe de les dones. «Una poma, dues pomes / tres pomes fan un ramell. / Quan ve sa dematinada, / sa poma crida s’aucell», trobam al Cançoner Popular dels nostres pobles. No endebades la imatge de la poma ha estat d’ençà de milers d’anys la fruita estimada que es balanceja al capcimal de la pomera. Ho fou per a Safo de Lesbos, la poetessa que, vers el segle VI abans de Crist, cantava l’amor i insistia en el poder d’Eros, ni que fos una potència irracional. També hi és al Càntic dels Càntics del rei Salomó: «Sota la pomera –diu l’espòs- jo t’he despertat». I és sabut que al Mediterrani la poma ha estat i potser és encara un afrodisíac i també un dels símbols del plaer amorós. No és una casualitat que al centre del jardí de l’Edèn el déu bíblic posàs una pomera. I Eva, la mare de tots, en va menjar. Se’n derivà la més gran de les desgràcies: Adam i Eva hagueren de partir d’aquell parc zoològic que devia esser el Paradís i cobrir-se les vergonyes amb una fulla de parra, perquè fins a aquell dia no s’havien adonat que anaven despullats. També la poma és present a la mitologia clàssica. Paris es veié obligat a escollir quina d’aquelles tres deesses era la més bella: Afrodita, Hera i Atenea. A l’escollida hauria d’entregar-li la poma de la Discòrdia. Hera li va prometre un imperi, Atenea, la victòria, Afrodita li va oferir la dona més bella del món. Però endut pel furor que li procurava Eros decidí que volia la més bella de les dones. I va raptar Helena d’Esparta i se la va endur a Troia. I començà la guerra. I segurament és l’única guerra de la història humana de la qual en fou la causa la bellesa.

El meu pare i jo acudíem a la plaça, en saber que havia arribat el venedor de pomes. El pare en comprava un caixó sencer i ens les emportàvem a casa. Teníem pomes per un mes o dos, però no tornàvem a veure’n cap altra de tot l’any, tot i que ens ressonava dins el cap el crit d’aquell home. «Dones, pomes!», que no tornaríem a sentir fins passat molt de temps, quan arribàs de bell nou l’estiu.

Dins el caixó s’amuntegava l’esplet abundós de pomes, petites però ufanes, de pell estirada i lluent. La cuina s’omplia del perfum que exhalaven aquelles pomes fresques, vingudes de lluny, dels faldars de la Serra. I jo me les mirava encuriosit i pensava que, potser, de l’interior de qualcuna d’elles en sortiria la dona més bella que mai s’hagi vist, com succeeix a les rondalles. En sortiria, però no m’atrevia a pensar-ho, la reina d’Esparta, la més bella de les reines, sempre disposada a impulsar la discòrdia. Aquell caixó de pomes donava color a la trista misèria de la postguerra, estimulava la meva imaginació –quin misteri secret sortirà de les pomes?, em preguntava- i, alhora, em feia sentir de bell nou aquell home que cridava enmig de la plaça i convidava la gent a comprar-li aquells fruits de la terra.

Compartir el artículo

stats