Amb aquestes dues paraules defineixen des de la Simfònica, el concert d’avui horabaixa al Trui Teatre de Palma (19.30h), el penúltim de la temporada 20-21. I tenen raó, ja que el programa, plenament romàntic i bell, camina sobre la frontera entre l’exaltació i la melangia.
Per començar una de les obres cabdals del repertori per a violí i orquestra: el Concert de Txaikovski, un dels tres o quatre més populars. Juntament amb el de Mendelssohn (que escoltàrem fa poc) i el de Beethoven, formen una terna d’obres que el públic sempre reconeix i admira.
Va ser escrit l’any 1878, a Suïssa, a un llac prop de Ginebra, indret en el qual residia el compositor després de la depressió que va tenir pel fracàs del seu matrimoni amb Antonina Ivànovna Miliukova. La seva primera audició, però, va tenir lloc a Viena uns anys més tard.
En una primera versió, el segon moviment no és el que coneixem avui, sinó un altre que després va incloure, amb el títol de Meditació, en un aplec de tres obres titulades genèricament Records d’un lloc estimat.
Consta de tres moviments i en el primer ens surten a camí dos temes melòdics molt inspirats i que el compositor explota sobradament, ara a través del solista, suara a través de l’orquestra o també alternant en forma de diàleg. La solista convidada per a l’ocasió és María Dueñas.
Hi ha un film francès de 2010, amb coproducció d’altres països, El Concert, que té aquesta peça com a protagonista musical de tota la pel·lícula.
Ja a la segona part, la Simfònica sola, amb Pablo Mielgo al davant, interpretarà la Simfonia número 2 de Saint-Saëns, escrita vint anys abans que el concert de Txaikovski i en la qual el compositor francès sembla experimentar, ja que ens posa fragments fugats en el primer moviment, ens ofereix un molt breu Adagio i a més utilitza idees melòdiques del segon moviment en el tercer. Coses, en aquell moment, una mica inusuals.
