Fa uns dies, en el programa dels matins de televisió que dirigeix i presenta Neus Albis es plantejava una qüestió que em va semblar d’extraordinària importància en aquests temps nostres difícils, sovint amargs: la necessitat de riure. De riure en silenci, com qui riu per dedins, o de riure tot omplint-se la boca d’esclafits de rialles. Riure, venien a dir els contertulians que participaren en el debat, és útil, necessari per a la salut del cos. Possiblement, també per a la salut de l’ànima. Vull dir per a la salut de la ment. Sovint riure és una defensa contra els mals del món, contra les penes i les angoixes que, si ara no en tenim, potser són a l’aguait.
Antigament, vull dir quan jo era un al·lot i a les cases tenien el cos del familiar mort quasi un dia sencer, s’arreplegaven els amics i veïns per acompanyar els parents durant les llargues hores que precedien les exèquies. Sovint, segons l’hora en què el finat havia entregat l’ànima, la vetlla podia durar tota la nit. Aquelles nits fúnebres solien ser sovint un festival d’acudits i rialles. Els antropòlegs han constatat aquest fet arreu de les terres que voregen el mar Mediterrani: davant la tristor de la mort, celebrem la vida, aferrem-nos a l’alegria i al goig de viure, defensem-nos de la tristor amb quatre rialles. Una cosa sabem certa els humans: que un dia o l’altre la mort vindrà a cercar-nos, tractem, doncs, d’alliberar-nos de l’angoixa que provoca la certesa de la mort amb un bon riure.
Durant aquelles vetlles, els més propers a la família repartien cafè. I podia esser un cafè rebentat amb un raig de conyac. La celebració tornava a repetir-se passades unes hores. Mentre, un devessall d’acudits omplia el temps que succeïa amb lentitud. Es contaven acudits. Se’n contaven d’en Franco, d’en Jaimito, d’aquells que expliquen que es trobaren enmig d’una plaça un francès, un anglès i un espanyol i posaven messions. L’espanyol sempre era el més viu i se’n fotia del francès i l’anglès. Se’n contava també qualcun de verd. «Hi havia un mestre que preguntà a un al·lot: Qui és ton pare? L’al·lot va respondre: en Franco. Llavors el mestre tornà a preguntar: I qui és ta mare? I l’al·lot va respondre: sa Falange. Molt bé, va dir el mestre. I tu què vols ser? I l’al·lot respon: Orfe».
Se’n contaven de verds, sobretot atribuïts a la relació entre frares i monges. També, de marits banyuts, burlats i apallissats pel festejador amb el consentiment de la dona. No és difícil d’entendre fins a quin extrem aquella gent que es reunia a vetllar el difunt i a acompanyar en el dol els familiars, s’escapaven del dolor que comporta acarar-se a la pèrdua i a la tristor. Llavors, aquell riure esdevenia un signe de vitalitat i d’energia positiva. En les llargues hores funeràries, riure es convertia en un cant a la vida. Un exercici d’autodefensa.
Sembla evident que es tractava d’un riure contra la por. La portam amb nosaltres, la por a la malaltia, a la pesta, a les desgràcies, a la fam, a la mort. Ens acompanya, roda pel món i és causa de molts de patiments. I quan la por esdevé col·lectiva és com si despertàs de la memòria ancestral dels homes i les dones, perquè la por va unida a la fatalitat i a l’horror. En els contes antics i en la literatura que llegeixen els nins la por adopta formes molt variades: monstres horrorosos amb la mà peluda, fantasmes que s’amaguen sota el llençol, ogres i vampirs, bèsties devoradores i dimonis. Una llarga llista d’éssers monstruosos. Sovint l’obscuritat hi és present: coves tenebroses, fantasmes que apareixen a mitjanit, gegants que senten olor de carn humana, que ensumen la presa, monstres robòtics vinguts de galàxies remotes... Ni els poders totalitaris, ni la violència, ni els feixismes mai no fan servir el llenguatge del riure. Però el nin que s’acosta a aquests monstres i juga a destruir-los rient-se d’ells i de les seves pors, converteix en un espantall burlesc tot el que semblava amenaçant. Riure’s de la por, encarar-se a la por, de la mateixa manera que aquella gent que vetllava el difunt contava acudits, és una manera de defensar-se. I per un instant, mentre la rialla sorgeix i ens omple el cor i esclafeix a la boca, tot allò que ens semblava espantós i difícil es dissipa i es perd en l’eco estrepitós de la rialla. Riure és, possiblement, la cara meravellosa del plor.
