Som a punt d’iniciar el cicle de festes que giren entorn de Nadal. Hi celebram el naixement d’un Nin que arriba disposat a redimir els homes. No sé si mereixem ser redimits. També hi celebram la crescuda del Sol, l’auguri del bon temps, de la llum càlida que escalfarà la terra i farà que les collites siguin abundoses, quan arribi l’estiu i les espigues tinguin els grans madurs. M’alegra Nadal, mentre des de la finestra de l’estudi veig els tarongers carregats de taronges i dos solcs de faveres que vaig sembrar a les darreries d’octubre i ara ja tenen més d’un pam d’alçada. Els altres arbres, el ginjoler, l’albercoquer, la prunera han llançat tot el que els quedava de fullam i ara estan allò que se’n diu despullats i deixen passar, generosa, la darrera llum de tardor. El lledoner, el meu amic de l’ànima, també ha llençat totes les fulles. L’ajudà la mica de vent que féu dies passats. Ho sé de cada any: gairebé no li resta cap fulla, en començar l’hivern. També ell espera el bon temps en què tornarà a esclatar de verdor clara en arribar Pasqua.
Però enguany les festes de Nadal tindran el color de la tristesa. Cadascú tancat a dins ca seva i poca bauxa. Una copa de cava i un tros de torró; però sobretot un somriure a la vida, malgrat la tempesta no hagi acabat i el degoteig de malalts segueix en augment. Fa dos dies, perquè estava una mica cansat, em vaig seure davant el televisor disposat a distreure’m una estona amb qualsevol cosa. De sobte em vaig trobar amb una entrevista a una actriu jove que havia protagonitzat algunes sèries de televisió i unes quantes pel·lícules. També havia fet teatre. Explicà durant l’entrevista que s’havia especialitzat en papers en què el personatge que representa acaba morint-se. Deia que s’ha mort en la ficció unes quantes vegades i que tothom li diu que queda molt bé, de morta; que, fins i tot, és més guapa quan fingeix que s’ha mort que quan encara és viva. I afegeix que la llengua amb què està escrita l’obra condiciona l’escena de la mort. No és el mateix morir-se parlant euskera, que parlant castellà o gallec. No té experiència quant a morir-se en català i prefereix no parlar-ne. Diu que cada llengua té la seva música pròpia que et mena a una representació de la mort que va lligada a aquella música.
Aquestes declaracions de l’actriu m’han sorprès. M’ha fet gràcia, sobretot, que hi hagi actors o actrius especialitzats en morir-se sobre l’escenari o al plató de rodatge. I tot això m’ha portat el record de l’amic Francesc Bujosa: no li agradava l’òpera ni la suportava i una de les causes del desencontre del meu amic amb les grans òperes de Wagner, de Verdi, de Puccini era que, sovint, acaben amb la mort d’un dels protagonistes, però es moren cantant i el cant s’allarga i s’allarga durant una estona que a ell li era difícil de suportar. «Els costa morir-se, als personatges operístics»-deia. «No hi ha manera. Tu et penses que ja han fet el darrer badall i encara canten desbocats».
Enguany, per Nadal, tots tindrem el cor una mica cremat. És una llarga agonia, mentre encara gosarem a cantar un villancet. Cada any tinc el costum d’escoltar un enregistrament de música que guard com un tresor: Une nuit de Noël a Notre-Dame de Paris. És el gran orgue de Notre-Dame i els cors de la catedral de París. M’emocion, en escoltar-los. Més encara quan sé que aquell orgue va desaparèixer en el terrible incendi del mes d’abril de l’any 2019. És com si tractàs de recuperar la música cremada de Nadal.
També la vida, en aquest temps d’incertesa, té regust de fum. No sé si serem capaços de destil·lar la llum de l’estel a partir de les ombres que ens amenacen. No sé si, aquella jove especialitzada en representar l’acció de morir-se sobre l’escenari, vindrà a cantar-nos el fragment final d’una òpera que digui que la vida, com una embosta de neu, tanmateix, sempre es fon dins les mans.
