Informa una cadena de televisió que, quan arribà l'hora d'acomiadar-se, ambdós reis, pare i fill, perquè un es quedava al palau de La Zarzuela a fi de mantenir la institució monàrquica lliure de pecats i l'altre partia cap a un territori desconegut -uns diuen que s'ha fugat, uns altres que l'han tret defora, uns altres que ha partit a l'exili, d'altre diuen que simplement ha canviat de domicili-, també per donar ales a la monarquia, tots dos es posaren a plorar. No fou un simple llagrimeig sentimental, una mica de plor. Fou una plorada forta. Podríem dir que ploraren a esclata cor. A Mallorca tenim una paraula una mica gruixuda per especificar el plorar fort: bramar. No és igual que el bramar dels ases, el bramar del plor. Així, podem dir: "Aquest al·lot ha bramat tot el matí", en el sentit de plorar de manera desgavellada.
Doncs, això han dit: Ambdós reis ploraren fort, abans de prendre comiat. A mi no m'agrada que la gent plori i m'entendreix, el plor. Quan algú ha fet plorar una persona que estim, no li ho he perdonat mai. Sobretot, no ho he oblidat mai. Quan vaig sentir que deien que els reis havien plorat se'm despertà una certa tendresa. De tot d'una vaig pensar -perquè veieu com és de surrealista l'associació d'idees- amb la sarsuela del mestre Pablo Sorazabal La tabernera del puerto i, més concretament amb la romança que canta Leandro: "No puede ser". La romança acaba per dir: "Los ojos que lloran no saben mentir, / las malas mujeres no lloran así". És clar que ben aviat vaig adonar-me que aquella assimilació no quadrava. No perquè plorassin havien d'esser bones persones, que això, segons diu la sarsuela, només fa referència a les dones. Una dona que plora no pot ser mai una mala persona. Els homes ja és un altra cossa. I els reis? El plor dels monarques no és un certificat d'integritat i bonesa, vull dir de bondat, entesa com a qualitat que contribueix a la perfecció. Un vell refrany nostre diu que "val més bondat que riquesa"; però a això ja no ho creu ningú, si és que alguna vegada algú ho ha cregut. Avui, la bondat està molt desacreditada. L'assimilació no quadrava. La romança de Leandro es refereix a una dona: "No puede ser una vulgar sirena". I és evident que, dues sirenes, els monarques no ho són.
De reis que han plorat, en una o altra circumstància, la història i la literatura en són plenes. Plorava Guilgameix, rei d'Uruk, quan s'assabentà de la mort d'Enkidu, el seu amic, i oferí presents als déus perquè caminin vora seu per les senderes del més enllà. Plora Príam, rei de Troia, per la mort d'Hèctor, el seu fill, i suplica a Aquil·les que li retorni el cadàver. Plora Hàmlet i ploren els reis i les reines de Shakespeare: Enric IV, el rei Lear ploren... Fora del teatre també els hem vist plorar, encara que els hagin educat per no mostrar els seus sentiments en públic. El protocol diu que no és bo que el poble els vegi bramar com un infant. I, segurament, és millor que plorin d'amagat.
Em revé ara una ranxera famosa de Vicente Fernández: El Rey, que he sentit cantar moltes vegades, sovint per un conjunt de mariatxis arrogants. A Mèxic es diu que qui vulgui cantar El Rey ha d'esser un "valentón". Diu: "Yo sé bien que estoy afuera, / però el día que me muera / sé que tendrás que llorar, / llorar y llorar, / llorar y llorar... També he vist que el públic es recreava en això del "llorar y llorar", fins que arribaven a fer-ne un clam, una mica de burla.
Fa alguns anys, vaig llegir el llibre que va escriure l'escriptora Yasmina Reza sobre la campanya electoral de Nicholas Sarkozy. L'havia seguit durant tota la campanya com qui "seguir l'ombra d'un animal de la política", va dir. I havia assistit a conferències, a mítings, a tertúlies, a reunions amb ministres i exministres. Al final, després d'acabat l'acte de la "coronació" de Sarkozy, Yasmina Reza escriu que, antigament, quan un príncep era coronat rei, feia degollar aquells que, durant els anys d'espera, l'havien vist plorar. Però llavors es pregunta si realment Sarkozy havia plorat de veritat o només havia fet com que plorar. Ella creia que havia fet comèdia.
Sortosament, a la Zarzuela, ambdós reis ploraren en secret, segons el dir de la televisió. No em puc imaginar haver assistit a la sessió de plor.
