És cert que ha arribat la primavera? Fa tres o quatre dies per un canal de televisió -no sabria dir de quin canal es tractava- aparegué Manuel de la Calva, membre que fou d'aquell mític grup de música pop que va dir-se el Dúo Dinámico. És cert que els anys passen per a tothom i també per als artistes que una vegada varen esser joves. Les marques del temps es filtren de manera implacable sobre els cossos sense pietat. Ens embriagava llavors un cert furor de viure. I era l'època en què triomfaven arreu del món alguns artistes la música dels quals, a la gent de la meva generació, ens ha acompanyat tota la vida: Bob Dylan, Joan Baez, Paul McCartney, Jimi Hendrix, John Lennon, Jacques Brel...
Em va sorprendre veure Manuel de la Calva per televisió en plena crisi sanitària. Els governs començaven a prendre mesures dràstiques a fi de combatre l'epidèmia: tothom a dins ca seva, que ningú no surti en no esser per motius sobradament justificats, que es controlin els aeroports, que es desinfectin els transports públics, que s'evitin les concentracions de gent, que es controlin els ports, que tanquin les escoles, els teatres, els cinemes, les esglésies, els camps esportius, que ningú circuli en no esser tot sol, que es procurin evitar els contactes físics, perquè la prioritat és defugir dels contagis... En plena crisi, doncs, apareix el cantant a la televisió i reivindica una de les cançons més populars del seu repertori: R esistiré. No em digueu que la reivindicació no fos oportuna. Potser fou l'atzar que mou tant les vides i les trastoca. No sé si fou l'atzar que féu que aquell homenet de Déu sortís a reivindicar la cançó, en un moment tan difícil per a la vida col·lectiva. Tampoc no sé si tot estava preparat. En cas que fos així, en cas que tot hagués estat planificat per algun ministre una mica lúdic, hauríem de felicitar-lo.
? Resistiré no era una cançó de protesta. De principi semblava que havia d'esser una cançó d'amor. Hauria pogut dir: encara que tu m'abandonis, encara que no t'importi el meu amor, encara que passis de mi i no em facis ni mica de cas, resistiré. Resistiré el teu menyspreu, la teva arrogància, l'altivesa amb què em mires, la desconsideració, la indiferència... Vindria a esser una cosa semblant al Ne me quitte pas, de Jacques Brel. No em deixis, no em deixis... "Ne me quitte pas / il faut oublier..." Doncs, no. "Resistiré" no diu res de tot això. Diria que és una cançó més filosòfica, més existencialista. Quan et vegis obligat a dormir amb la soledat..., digues "resistiré". Fixau-vos que no diu: Quan et vegis obligat a dormir amb na Soledat. No és el mateix. Aquí Soledat és escrit amb lletra majúscula, la qual cosa vol dir que es tracta del nom propi d'una dona: Na Soledat. I la cançó diu "la soledat". Vol dir: dormir tot sol, sense companyia, sense una mà que no trobes al teu costat en allargar la teva. I també es refereix a la soledat com a fantasma. Una abstracció. Dormir amb la soledat deu ser terrible. Quan comenci a fer-te por el silenci..., digues "resistiré". Aquests dies he vist el silenci pels carrers i les places, sense ni una ànima. Ho he vist per televisió, per mitjà de les fotografies que publica la premsa. Davant tanta buidor, és quan hem de dir amb la cançó del Dúo Dinámico: I em tornaré de ferro per endurir la pell. Doncs, "Resistiré, para seguir viviendo...", malgrat els cops que hauré de suportar.
I el final esdevé apoteòsic: I encara que els somnis es trenquin a trossos, que desapareguin les utopies, les il·lusions, les quimeres, encara que hagi de dormir amb la soledat -no amb Na Soledat-, encara que el món s'esbuqui, resistiré. Tanmateix, és allò que hem fet sempre.
