Quan William Walton estrenà la seva primera Simfonia feia poc més d'un any que havia mort un altre dels grans compositors anglesos del segle XX, Edward Elgar. Walton i Elgar, juntament amb Britten, vertebren el fet musical anglès del passat segle.
Elgar ens ha deixat un llegat d'obres molt extens, entre les quals trobam el Concert per a violoncel i orquestra, un dels concerts habituals del repertori per a aquest instrument. De fet tots els grans solistes han volgut fer la seva lectura i molts d'ells han deixat versions memorables. Així trobam enregistraments històrics com el que l'any 1965 féu la gran Jacqueline Dupré amb John Barbiroli dirigint la Simfònica de Londres, un disc del tot recomanable, admirat fins i tot pel mestre Rostropóvitx, que segons conten les cròniques quedà bocabadat davant aquesta interpretació.
Construït sobre quatre moviments a manera de Simfonia Concertant, aquest concert conté moments de gran bellesa i melodies captivadores, com la del primer tema, realment molt inspirada.
De la Simfonia número 1 de Walton podem destacar els enormes contrasts entre les seqüències líriques i les rítmiques, les dues cares d'una mateixa moneda: la de l'amor, ja que sembla que el compositor escriví pàgines de la partitura després d'haver viscut algunes històries d'amors i desamors.
Avui horabaixa i a l'Auditòrium de Palma la nostra Orquestra Simfònica oferirà aquestes dues obres en el seu cinquè concert de temporada. En el violoncel solista Emmanuel Bleuse i en el pòdium de director Pierre Bleuse. Dos germans francesos per oferir un programa de música anglesa. Si més no, curiós.
