La setmana passada, en el seu article dels divendres, Ramon Aguiló, el meu admirat exbatle de Palma, em situava en la llista -és cert que em posava el darrer dels tres o quatre que citava-, dels que professen hostilitat i una certa malvolença a la senyora Inés Arrimadas. Venia a dir que aquesta dona, de la qual sembla que se sent fervorós devot, era víctima de la meva "inquina cruel y sentimental". He de dir que he cercat el significat exacte de la paraula "inquina" i m'he trobat que els diccionaris en donen dos sinònims que em produeixen rebuig i malestar. Llavors "inquina" és sinònim d'odi i de ràbia. Si afegim que aquesta ràbia o aquest odi és cruel i sentimental, llavors no em queda més remei que dir: Atura't, Ramon! I pensa que el llenguatge que fas servir no és innocent.
No ho són mai innocents, les paraules. He de confessar, per si la meva confessió interessa a qualcú, que, perquè n'estic enamorat, cada paraula que he fet servir en els meus escrits l'he mesurada amb esma i he tractat de comprovar el sentit que prendria la frase, si de cas canviava una paraula per una altra, encara que totes dues fossin molt semblants quant al significat. He dit que les paraules no són mai innocents. Però encara resta una altra cosa a dir: les paraules que diem sempre són autobiogràfiques. Vull dir que parlen molt més del qui les diu que no d'aquell al qual van dirigides. I us assegur que em sap greu arribar a aquesta conclusió: Quan Ramon Aguiló parla d' "inquina cruel i sentimental" i es refereix a la meva suposada animadversió vers la senyora Arrimadas en realitat parla molt més d'ell que no de mi. Caldria preguntar-se: Per què ha arribat a aquesta conclusió? Quina raó profunda l'ha portat a escriure "inquina cruel i sentimental"? No tinc gaire motivació per dedicar-me ara a gratar en el seu subconscient. Diria, així mateix, que deu haver-hi una raó sentimental.
Just al començament d'aquest escrit he parlat de dues paraules que el diccionari dóna com a sinònims de la paraula "inquina". Faig referència a les paraules odi i ràbia. Quant a la paraula odi, encara que és probable que al senyor Aguiló i a molta altra gent no li interessi, he de dir que mai n'he sentit la més mínima fiblada. Puc assegurar que no he odiat ningú mai, encara que, a vegades, qualcú hagi pogut guanyar-s'ho a pols. He cregut que el sentiment d'odi fa molt més mal al que odia que no a aquell que és odiat. Fa més mal al que odia: li rosega el cor i li destrueix la intel·ligència. Hauria de dir que destrueix i aniquila aquella qualitat que Salomó reclamava al Déu d'Israel quan aquest volia premiar-lo per la construcció del temple: un cor intel·ligent. L'odi destrueix la intel·ligència del cor i la redueix al no res. L'odi és un infern, però per a aquell que consent que alimenti els racons més amagats de la intel·ligència. No he de dir com em sembla de monstruós si li afegim la paraula cruel, que el determina. Per al senyor Aguiló, la "inquina" que m'atribueix cap a la senyora Arrimadas és cruel. I la crueltat mai no ha format part del meu camp semàntic. Què pot voler dir "inquina cruel"? L'home cruel és aquell que es complau a fer sofrir. I Ramon Llull es plany dels homes cruels incapaços de plorar. Em sap greu, però hauré de tornar a dir: Aturat, Ramon! I pensa que el llenguatge que fas servir no és innocent.
Quant a la ràbia, que és l'altre sinònim que el diccionari atribueix a la paraula "inquina", he de dir que a vegades n'he tingut. He tingut ràbia -i tanmateix ha estat una ràbia impotent-, en veure les desigualtats socials, la pobresa, la injustícia, la misèria mental, la corrupció, els mentiders, els feixismes latents que perviuen en la nostra societat. Això em fa ràbia i no els estrúmbols de la política, tanmateix efímers. A vegades, adesiara, em revé un rampell de ràbia quasi arqueològica. Són ràbies que vénen de lluny, ràbies que han restat amagades en qualsevol indret de la memòria. He dit ràbies, però potser són ferides. En tot cas mai no són ràbies cruels. Una mica sentimentals potser que ho siguin.
És cert que, dies passats, vaig escriure un dels meus articles en què feia referència a la senyora Arrimadas. La meva intenció no era escriure'l ni des de la crueltat ni la "inquina", sinó des de l'esperpent, una forma de comicitat en què em veig forçat a veure alguns polítics: vehements, cridaners, mentiders a vegades. És una forma de riure que s'assembla al plor.
