En algun lloc he llegit, i la definició no m´ha desagradat, que la pedagogia és l´art de la repetició. Finalment, és un art. En la meva joventut, els manuals de pedagogia no acabaven de decidir-se a l´hora de dir si era una ciència o si era un art. Per una banda, la ciència que s´ocupa d´estudiar els processos educatius, d´entendre els camins que segueix la formació d´un ésser humà. Per l´altra banda, l´art d´educar, també en podríem dir ensinistrar, els joves de la tribu. Hi ha qui ha fet servir, però crec que ho ha fet de manera burlesca, la paraula aregar. Hi havia, de primer, una voluntat especulativa, de reflexió científica entorn de l´educació. Llavors hi havia una altra part pràctica: la pedagogia és un art pel qual no tots estam dotats. Si és un art, és un favor que les muses atorguen a certs individus. Em fixaré en la paraula aregar, molt més suau que una altra paraula castellana que s´ha fet servir en el mateix sentit: "desasnar". Llavors, la funció de la pedagogia, entesa com un art, no consistiria únicament en aregar els al·lots i les nines, sinó que caldria treure´ls del cos o potser de dins l´ànima allò que encara els queda de l´ase que són o que varen esser. Aregar significa, segons el diccionari d´Alcover-Moll, avesar una bístia a dur l´arada o a estirar el carro. I a això condueix la pedagogia: a ensinistrar la gent perquè s´avesi a estirar el carro. També se´ns diu que, en algunes terres de parla catalana, existeix la creença que és convenient aregar les bísties en lluna vella. Els qui fan servir la paraula en el sentit d´educar no diuen si hem d´esperar la lluna per començar la feina. Però d´aquell home groller i irascible se´n diu que fou tallat de mala lluna. N´he conegut més d´un. És evident que la lluna intervé en les nostres vides i que totes les llunes -lluna creixent, lluna minvant, lluna vella...- són bones per a alguna cosa: el fetge, el cor, els budells, l´espinada.
Tornaré de bell nou a la paraula "desasnar". Treure l´ase que resta al cos dels joves. Ara em ve a la memòria el currículum d´un vell professor universitari que considerava un mèrit haver dedicat quaranta anys de la seva vida professional a "desasnar" el jovent. En dir la paraula, hem de posar un cert èmfasi en la pronúncia de la segona essa. Els andalusos, però també d´altres que hi posen una certa mala intenció, diuen "desaznar". De principi no sembla la mateixa cosa i cal anar en compte. Si "desasnar" fa referència a alliberar la gent de l´ase interior, "desaznar" podria significar treure de l´ànima dels pobres educands allò que pugui quedar d´aquell expresident del govern de Madrid que féu colla amb els membres de l´anticicló de les Açores i que, desgraciadament, ha tornat a aparèixer en públic disposat a renyar-nos de manera severa. Disposat a "desasnar" o "desaznar" la nostra existència. Hi ha paraules en castellà que tant es poden escriure amb essa o zeta davant una consonant sense que canviï el significat. Per exemple: "bisnieto / biznieto", "biscocho / bizcocho", "desasnar / desaznar". Creieu-me que no m´ho he inventat. Es tracta d´un verb transitiu que pot conjugar-se: "Yo desazno, tu desaznas, el desazna, nosotros desaznamos..." I el subjuntiu: "Yo desaznara o desaznase, tu desaznaras o desaznases..." És com un miracle.
He dit que la pedagogia és l´art de la repetició. Doncs aquest és el secret de la bona pràctica pedagògica: la repetició. Els polítics que no es cansen de guaitar a les nostres cases per la finestra del televisor sovint repeteixen, una vegada i altra: "Ens és necessari fer una mica de pedagogia". Fer una mica de pedagogia vol dir repetir les canallades de sempre, les acusacions de sempre, les denúncies de sempre, els errors de sempre, la cridadissa de sempre, les injúries i les desqualificacions de sempre, la crítica de sempre. N´hi ha qualcun que sembla que mossega. No sé si seria pertinent promoure una campanya que contribuís a "desaznar" la parròquia. No em cansaré de repetir-ho, convençut que es tracta d´un acte de pedagogia.
