París agonitza, els oficials alemanys campen al seu antull pels teatres, els cabarets, els prostíbuls. La ciutat és plena de policia armada, de guàrdies civils, de mossos advertits del que han de fer per reprimir els intents populars de manifestació democràtica. La ciutat ha estat presa per la força de l´amenaça. El comandament instrueix les mosques. Arreu, aquella gent armada es passeja per impedir que el poble d´Argos celebri la gran festa de l´alliberament col·lectiu. "No hi haurà referèndum!", criden les mosques. Ho diuen des del quarter central de Júpiter, el déu que, a vegades, es creu poderós. "No hi haurà referèndum!", crida, més vermella que un tomàtec, la deessa altiva. Redoblen les campanes. Protesten les abadesses, els abats, els bisbes i els clergues. Protesta la gent del poble. (Els sequaços del senyor Iceta no protesten, entremesclats que estan amb les forces que no deixen que Argos respiri). París, malgrat l´agonia, està eufòrica. Però és plena de mosques. Són de color fosc, les ales transparents, i s´agraden de xuclar les substàncies sucoses. Algú crida, des de lluny, en veure que les mosques parteixen cap a Argos: "A por ellos! Oé, oé, oé!" I les mosques parteixen de tots els punts del país. I no cessen d´arribar nous contingents de mosques. Mosques de tota classe: mosques d´ase, les que piquen més fort, mosques vironeres, mosques de nas, que es fiquen dins el nas de les persones i dels animals i els posen histèrics. Diu Sant Vicent Ferrer als seus Sermons que la quarta plaga que Déu envià a Egipte era de mosques d´ase, de les que piquen fort. Ara, Júpiter les ha enviat a Argos.
Quan Jean-Paul Sartre necessita acudir a un mite clàssic per escriure el drama del seu poble ofegat sota el pes de l´ocupació nazi, en plena guerra, acut a un jove rebel: Orestes, i reescriu el drama d´Èsquil. Aquells nazis que es passegen per les "rues" i els bulevards de París són ben igual que mosques. Les mouches, estrenada l´any 1943, comença amb l´estàtua de bronze de Júpiter que presideix l´orgia del poble d´Argos. Una orgia per mitjà la qual el poble tracta d´alliberar-se de les velles servituds a les quals Júpiter els té sotmesos.
Orestes arriba a aquell poble en la plenitud de la disbauxa. Hi arriba acompanyat del seu preceptor, un vell Pedagog. Però el poble és ple de mosques. Només té disset anys i ha vingut per enfrontar-se a Júpiter i alliberar Argos d´aquella situació paralitzadora, de la tortura quotidiana, de la vergonya de veure´s envaït de mosques. Júpiter tracta de persuadir-lo i li diu que no ho faci. El déu representa el poder dels nazis i diu que va crear el món, i els éssers humans, i la vida, perquè obeïssin les seves ordres. Orestes respon amb rotunda fermesa:
-Però vares cometre un error: ens vares fer lliures!
Irat, i amb ganes d´exhibir el seu poder, Júpiter fa que els estels s´arrepleguin enmig del cel i el repta. Sap, emperò, que el gran dolor dels déus és saber que els homes són lliures.
Els homes són lliures. Això ho sap Júpiter.
-T´adones de la desesperació que t´espera si segueixes el camí que t´has marcat?
I Orestes respon:
-La vida humana comença a l´extrem de la desesperació!
Ni la naturalesa ni els homes són justs, ben segur que això ho sabia Sartre, però poden afirmar la seva llibertat en la resistència. Sartre convida a prendre consciència del poder que posseeix cadascú, contra el poder que es considera detector de la legalitat. Els homes són lliures. Vet ací on radica la impotència de Júpiter. La llibertat comença a l´extrem de la desesperació.
