Perfums de Setmana Santa

Dos textos molt personals.

Paraules agafades al vol. Pensaments de dies especials. Confessions alades i lleugeres. Metàfores que es donen com una carícia. La frescor del risc sempre seguit. Com si no-res.

Dominica in palmis.

Compr una palma molt barroca tota plena d’estrelles de llatra en una paradeta de la Rambla i la duc com un trofeu de festa.

Vibra damunt la set de la tarda un cant de violers violeta que m’embaumen amb olorades de tempesta i de calma.

La font canta tota plena de lliris morats i blancs que fan una teringa de crits que evoquen martiris de porcellana.

Rams de radiant blancor creixen entre les veles que el vent encalça per cales desertes i tomarinars encesos.

No passis pena, no et regiris pel silenci ple de cops blaus que senyoreja a la plaça.

Un monument de tendresa cavalca ones de gràcia i venes de quietud esclaten per l’or i el malva de la seda que s’esqueixa dins canteranos que naufraguen dins les alcoves amagades.

Meravelleres imiten la música d’una cantata, Himmelsköning sei Willkommen, BWV 182, una sonata que va fer en Joan Sebastià Bach el Ram de 1714 i que ara escolt en un iPhone amb tota l’ànima.

Els baladres són nafres lluents que degoten llàgrimes de sang dins els desficis de l’horabaixa.

Com un feix d’assutzenes el passejaren damunt la somereta envoltat de la carn d’ametles agres i olives i dàlies i oronelles i obscures violetes enigmàtiques.

Cerc la joventut del bosc entre la creu de cirerer i l’aixada que cava i excava una infantesa plena de rosada.

No escoltaré cap càntic de creus a l’horitzó d’un temps feixuc que no té mai tornada i exhalaré els darrers perfums de la joia de les branques d’olivera per la túnica de gessamins i bellveures.

És un pati verd i blanc. És un càntir ple d’aigua. És una rosa menjada pel cuc. És un matí de rames verdes. És una saba d’horabaixa. És una pregària de llimones i gínjols. És un sacrifici de canyamel i alba. És un patiment que mai no acaba. És un consol de la pedra i el vent, de la garba i l’arada. És un feix de mots amarats de sal. És una finestra damunt la passió fresca de suara. És un coster de blat madur en què les messes no s’acaben. És la mar verda, ensopida, allargada dins el llit, malalta. És un turment com l’hemorràgia del crepuscle amb l’enterrament morat del dia. És el laberint de caminois que hi ha damunt el meu pit que criden i canten. És un cor llescat que fa possible sentir el fervor d’una mà. És una nissaga molt vella d’un al·lot que plora en un racó del pati mentre els adolescents de pua negra l’escarneixen per les parets emblanquinades de l’escola i les xarxes socials. És un venteguer de gràcia. És un desert d’amics. És el gresol de la vida. És un incendi mental que ho fa tot malbé. És una cuirassa. És una tendror. És una forma d’acostar les coses al cor. És un desfici d’hores i fems. És una llengua embenada per les ferides del mal. És trabucar tota aquesta ventada de paraules damunt els solcs frescs del sementer perquè arrelin, creixin, floreixin i fructifiquin pels segles del segles. Eimen!

L’única sortida és la pell dels altres.

Sempre he tengut clar que la literatura no és un llenguatge que es pugui copsar, que es pugui entendre completament. L’escriptura és un llenguatge ple de laberints, d’enigmes, d’escletxes, de fondals, de secrets, de complicitats, de replecs. I l’escriptor diu més d’allò que diu, i fins i tot no arriba mai a deixar clares les coses, que queden dins un fons de misteri, d’inacabament, de secret. Diu més que el que escriu. També vaig descobrir prest que m’agradava molt escriure, perquè era la forma de pensar coses que si no escrigués no hauria pensat mai. L’escriptura és una disciplina molt estricta –que té unes regles feixistes, com deia Roland Barthes. La llengua té unes regles plenes de limitacions, d’obligacions; la llengua t’obliga a dir. I obligar és més feixista que prohibir! A través de la feina de l’escriptor, pots enganar la llengua i aconseguir que surtin coses que si no les haguessis treballades, si no les haguessis tocades, sacsejades, lletratremolades, no sortirien mai.

I és per aquí que ix la literatura bona: quan aquesta llengua aconsegueix espais de llibertat, espais d’intenció, espais d’exploració, zones on no havia entrat mai la claror i que tu vas descobrint amb aquesta eina per un cantó tan establerta i per l’altre cantó tan fràgil. La llengua és un poc oximorònica, no estàs mai segur, sempre estàs dins una zona d’entrellums, d’entremots, d’entresons, d’entreparaules. Em sembla que és en Pla que té una metàfora molt guapa de l’escriptor com a caçador: l’escriptor és un caçador que ha de preparar bé les seves eines, que ha de tenir aquestes disciplines bàsiques: la solitud, l’atenció, l’observació, la sensibilitat. Ha de ser un gran sensible: ha de tenir una gran orellota, i uns ullots, i unes manotes, i un sexot. Tots aquests sentits els ha d’utilitzar per convertir-los en clarors, en laboratoris, en obradors de les seves paraules. I ha d’anar sempre a la caça, ha de ser com un caçador que ha de caçar al vol un mot, una frase, una música, un ritme, una brillantor, una foscor. Sempre estar a l’aguait, i no adormir-se mai.

Sempre he estat molt obert, he tengut moltes d’antenes, i una curiositat insaciable; som molt esponja: el que m’agrada m’ho faig meu, i el que no m’agrada ho escup; hi ha com un metabolisme d’aquesta mirada cap al món a través del llenguatge en què res em resulta estranger, i no em tanc mai dins la meva torre de vori. Som anti torre de vori: jo crec que l’escriptor és un ésser solitari perquè necessita solitud per escriure, per llegir i per pensar, però que està mirant des d’observatoris diversos, mirant què passa, què fan aquells d’allà i d’allà deçà. L’escriptor no es pot aturar mai de mirar en totes direccions, de mirar-se ell i de mirar el món. Tot el que li passa, les vint-i-quatre hores del dia, tota la seva vida forma part del material de la seva obra. No té moments en què va d’escriptor, i moments en què va d’allò altre, no!: un escriptor sempre ha d’estar a l’aguait perquè sempre pot aparèixer el prodigi de la invenció, la imatge, la música, les paraules aquelles que desperten una possibilitat de contar. I les mil i una possibilitats de contar són pertot: són en els llibres i són en la vida. Clar i català!

Suscríbete para seguir leyendo