Cultura, música, llibertat i llibertinatge

Van ser temps magnífics, si hem de creure les cròniques contemporànies. La monarquia s’acabava d’abolir i s’havia creat una república democràtica i progressista. D’un dia a l’altre, la censura va desaparèixer i les llibertats personals van brollar com un potent magma de no se sap bé quin subsol. Als cenacles de dia es parlava de Freud i Marx i de nit, als cabarets circulava la cocaïna i es presentaven espectacles que jugaven amb l’androgínia. Marlene Dietrich era famosa, com ho era Josephine Baker. Els dissenys de la Bauhaus imposaven mobles de línies fredes, funcionals i diàfanes sorprenentment belles. El jazz s’acabava de proclamar com a l’última moda, i amb les seves síncopes i inesperats sotracs, alterava i transformava qualsevol ball, sigui un vals o una marxa militar. Mentrestant, els compositors que fins aleshores s’havien considerat respectables ara farcien les seves obres de dissonàncies i cacofonia ―un insult, va creure gran part del públic benpensant. Però tota aquella exuberància cultural, tota aquella eclosió creativa, tota aquella llibertat i, fins i tot, llibertinatge, donaria pas al període més escabrós de la història moderna d’Europa: de cop i volta, tot aquell món luxuriant de cultura i llibertat se n’aniria en orris en un tres i no res. Per recordar-ho tot, a cent anys, poc més o menys, de tot aquell desori, el Carnegie Hall de NY presenta un cicle de concerts, exposicions, conferències i activitats educatives dedicat a investigar el que potser és un dels períodes més fascinants de la cultura d’alemanya.

La República de Weimar és el període que va entre el final humiliant, als ulls de molts alemanys, de la Primera Guerra Mundial fins al triomf absolut i catastròfic del III Reich d’Adolf Hitler. Va ser a la petita ciutat de Weimar, precisament, bressol de Goethe i Schiller i, per tant, d’alt simbolisme pels alemanys, a on es va signar la nova i progressista constitució i així va començar efectivament un període de tretze anys i busques protagonitzats per la democràcia i la llibertat i per una inusitada exaltació cultural. Durant la República de Weimar, Berlín tenia cent vint diaris (!), quaranta teatres i una vintena d’orquestres. Les sales de festes nocturnes i els cabarets eren incomptables. Però no tot era frivolitat, els filòsofs Husserl, Heidegger, Adorno i Benjamin començaven a publicar. Otto Dix, George Grosz, Max Beckmann i Kurt Schwitters havien elevat el grotesc a alt art i la il·lustració a quadre de museu. En música triomfaven R. Strauss i A. Schoenberg, entre els innovadors, si bé Bruckner i Mahler, compositors de feixugues, llargues i exigents simfonies, no aptes per a l’oïda de tots els públics, s’interpretaven pràcticament cada setmana.

Els historiadors de la cultura han puntualitzat que no tot era alegria durant aquells anys. Les condicions imposades pels guanyadors de la I Guerra Mundial havien arruïnat l’economia alemanya. L’ascens de Hitler, de fet, se sol atribuir, sobretot a la hiperinflació que va reduir el valor del marc a ferralla. Els pobres de Berlín convivien amb els artistes i cantants transsexuals dels cabarets. Mentre els intel·lectuals es doctoraven i s’escalfaven a les biblioteques universitàries, les treballadores del sexe esdevenien drogodependents sense accés a tractament. Kurt Weill i la seva “Òpera dels tres penics” (1928), obra emblemàtica del període de Weimar, retrata aquesta realitat conformada per delinqüents indigents, policies corruptes i dones de vida dissipada que pul·lulen un món insalubre i injust. La música, lluny de la pompositat del simfonisme germànic, que ja feia les seves darreres alenades amb Bruckner i Mahler, és una elaboració dels llenguatges del jazz, el cabaret i les músiques populars urbanes del moment. El text de Bertolt Brecht presenta una visió socialista de la societat: els pobres esdevenen delinqüents perquè no els queda més remei.

L’efervescència artística de Weimar es va idealitzar en el musical “Cabaret” (1966), una obra basada en les experiències de l’escriptor Christopher Isherwood al Berlín d’entre guerres i amb música de John Kander. Efectivament, el cabaret va ser durant aquells anys una de les formes d’entreteniment més importants de Weimar. Solia consistir en una concatenació de cançons, números d’acrobàcia o qualsevol altra forma de xou (en una època abans de la TV o internet). Però tal vegada el que diferenciava el cabaret d’altres espectacles era la seva permissivitat moral, la seva fluïdesa sexual. Tot això que ara qualificaríem de no-binari ja era corrent en la bombolla nocturna i semiprivada d’un cabaret. Rompre els preceptes de l’heteronormativitat era la seva essència. La cantant Lotte Lenya, casada amb Kurt Weill, va encunyar la veu de cabaret basada en l’escenificació o dramatització de la lletra i no el perfeccionisme vocal, totalment prescindible. (Ute Lemper, avui en dia, continua aquesta tradició).

El 1933, Adolf Hitler va ser nomenat Canceller d’Alemanya i pràcticament molts dels artistes i intel·lectuals que havien tingut algun protagonisme durant Weimar van considerar prudent fotre el camp. Anteriorment, el seu règim els havia declarat “degenerats,” uns per jueus, altres per influències negres o senzillament per fer art considerat subversiu. Schoenberg, per exemple, va refugiar-se a Barcelona, convidat pel seu alumne català Robert Gerhard, a on va escriure la seva òpera “Moisès i Aaró”, entre altres coses. Kurt Weill i Bertolt Brecht també van plegar veles i van fugir de Berlín anticipant el carnatge del nacionalsocialisme. Aquell mateix any, refugiats ja a París, van estrenar l’espectacle “Els set pecats capitals”, qui sap si per nostàlgia dels propis pecats mortals o venials i de la cultura, la música, la llibertat, i, sobretot, el llibertinatge que van viure a Berlín durant la República de Weimar.

Suscríbete para seguir leyendo