Anostrar el haiku i la tanka

J’adore la lírica japonesa.

Miquel Desclot és el pseudònim literari de Miquel Muñoz i Creus, que va néixer al barri del Clot de Barcelona el 1952. Quan li vaig demanar d’on venia el pseudònim em digué: “El meu nom? En Bernat Desclot es deia Escrivà. Era del mas es Clot, del Rosselló... Jo sóc del Clot de Barcelona, vet aquí d’on sortí això de Desclot... [...] Com que el nostre segle ha portat la literatura, la música i la pintura a una mena de cul de sac, jo vaig pensar que fora bo partir de zero.” Des del 1975 fins al 1992 fou professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb un parèntesi de dos anys a la Universitat de Durham, Anglaterra (1980-1982). La transformació constant del barri on va néixer i el fet de treballar al Vallès fan que el 1977 decideixi traslladar-se a viure a Castellar del Vallès, en un ambient propici a la creació poètica, la música i la natura. Actualment, es concentra majoritàriament en l’educació dels seus fills, na Clara i n’Eloi, i en la seva producció literària. De fet, continua treballant per a l’ensenyament des de la seva vessant d’escriptor d’imaginació. Escriptor il·lusionat en un agosarat projecte literari, parteix de la convicció que cal potenciar la sensibilitat poètica en els infants, ja que la societat no els té en compte. Amb la ferma convicció que el poeta és un «escultor de paraules que treballa en camps irracionals», assegura que el fet d’escriure poesia per als petits contribueix a crear lectors de poesia.

Ha rebut, entre els premis de poesia, l’Amadeu Oller (1971) per Ira és trista passió, el Pere Quart d’humor i sàtira (1988) per Auques i espantalls i el Premi Crítica Serra d’Or de poesia infantil per Bestiolari de la Clara. Entre els concedits a la seva producció en prosa hi ha el Lola Anglada (1985) per Set que no dormen a la palla, el Premi Crítica Serra d’Or de memòries (1993) pel Llibre de Durham, i el Ciutat d’Olot (1997) per De llavis del Gran Bruixot.

La seva tasca com a traductor també ha estat reconeguda amb el premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1985) per la versió de Les mamelles de Tirèsies de Guillaume Apollinaire, el Premi de la Generalitat a la millor traducció en vers (1988) per la versió de Llibres profètics de Lambeth, I, de William Blake, i el Premi Nacional de Traducció de literatura infantil (1988) per la versió de Versos perversos de Roald Dahl. El jardí de les malícies: de la poesia eròtica universal (Angle) és una joia verbal molt recomanable. I ara acaba de treure un llibre de capçalera per als amants de la poesia japonesa que és l’antologia més completa i exhaustiva que trobarem en català: cent setanta autors des del segle IV fins a l’actualitat. En coixí d’herba de la lírica clàssica japonesa (Proa) és un tresor, perquè conté dos pròlegs, d’Ángel Crespo i de Jordi Mas López, que emmarquen, matisen i contextualitzen la feina de Desclot i tres-centes planes de haikus i tankes que són un prodigi i una festa de sabors i sabers i, per acabar, unes planes de Desclot, que explica el seu projecte i també ens dona una llarga selecció bibliogràfica i un índex d’autors.

La bona feina desclotiana.

Al text on ens conta la germinació del llibre, diu ben clarament: que ell no sap japonès i per això ha fet seva la paraula “interpretacions”, que Marià Manent va escollir per a la seva anàloga experiència amb la poesia xinesa. Per això Desclot no pretén mai d’assolir la literalitat, però sí que ha perseguit la literarietat. I pot dir ben a les clares i amb tota raó que no ha traduït poesia japonesa al català, sinó que ha escrit poesia japonesa en català.

Per un altre cantó, ha escollit les poesies no tan sols per una atracció personal sinó també per la naturalitat amb la qual se li lliuraven formalment. Les fonts principals en què s’ha basat eren antològiques, per la qual cosa el recull presenta una visió de conjunt de la riquíssima poesia clàssica japonesa. I també, per no fer engavanyador el llibre, ha evitat un gran aparat de notes particulars i d’erudició i només ha fet acotacions mínimes per aclarir en alguns casos el context que dona sentit al poema.

Com que el haiku i la tanka tenen en la poesia catalana una tradició de més de tres quarts de segle, Desclot diu que els podem considerar tan anostrats com el sonet italià. I, si respecta la tradició mètrica de l’ús obligatori dels versos de quatre i sis síl·labes de final sempre pla i, si es compta la darrera síl·laba no accentuada, ens donen l’esquema de 5/7/5 del haiku i 5/7/5/7/7 de la tanka. Emperò Desclot també s’ha pres petites heterodòxies que explica fil per randa i que em sembla que milloren els fruits de la tradició tan estricta de Carles Riba.

Com a lector fervorós de poesia japonesa només puc dir que és un luxe tenir en català aquest feix de poemes commovedors que es recullen en sis llibres: Període Arcaic (del segle IV a 794), Període de Heian (de 794 a 1185), Període de Kamakura i Període de Muromachi (de 1185 a 1603), Període d’Edo (de 1603 a 1868) i Període Modern (des de 1868), i que ens donen un panorama complex i ple de tresors. Es pot assaborir i fruir i gaudir de la virtut poètica anomenada yugen, que consisteix en la capacitat de representar l’inefable i l’invisible, el que hi ha darrere la naturalesa que percebem amb els sentits corporals, partint del testimoni que aquests proporcionen. La concentració i la concreció del llenguatge a la qual es veu abocat el poeta, la concisió extrema que demana el verb poètic fa que el lector hagi d’esmolar les eines de la percepció del sentit fins a un grau superior que li permeti descobrir les possibles i les impossibles lectures del poema. L’estil de cada poema es pot definir, en formulació gairebé matemàtica, com a tradició més talent individual. Un llibre que fa molta de companyia.

Suscríbete para seguir leyendo