Taula molt desordenada

Llibres de tota casta.

Per què tenc tanta facilitat per crear entropia, una manera de dir que som un desordenat? Un metge em va dir que això es curava amb cirurgia, però vaig negar-me radicalment a cap operació en aquest sentit.

Ara he decidit contar quins són els llibres que llegesc, els que fulleig, els que m’agraden i els que no m’agraden, i m’he trobat amb un altre interrogant: per on començar?

Anem per feina.

La bella Europa (LaBreu Edicions), de Marc Masdeu. “M’omples la taula de paraules”, aquesta citació del mestre Francesc Garriga clou aquest llibre de dues històries ben diferents que passen tres dies de febrer de dos mil dotze. Una succeeix a Mariupol (Ucraïna), on n’Europa (m’encanta el nom de la protagonista) fa de puta de luxe i té amistat amb mafiosos. L’altra passa al poble de Soses (el Segrià), on viu Pere Novell, fill d’un empresari ramader, que fa de becari en una editorial de Barcelona i ho conjuga amb el negoci familiar. Masdeu fa que uns fets potents sacsegin les vides d’aquests dos individus i ens dona un text que es llegeix amb velocitat i fruïció com una novel·la negra. Sense ser-ho.

Aquí diu vent (Adia Edicions), de Miquel Rayó. Aquest escriptor, educador i activista, compromès amb la natura i tot terreny literari ens ofereix un recull de pensaments d’una llibertat absoluta en què reflecteix les seves maneres de veure, sentir, tocar i viure en el món. El vol de les falzies, una gota d’aigua que cau dins un gorg i ressona, el nom d’un arbre com l’aranyoner, les sargantanes de la Dragonera, els pensaments dels sebel·lins que campen per les garrigues, que la cussa trobi aigua fresca i menjar a bastament, el fet d’enfilar paraules, són algunes de les seves dèries que fan que aquest llibre sigui entretingut i ple de proposicions per fer de cada dia una festa de l’esperit.

El volcà (Alabatre), d’Anna Dodas i Noguer. Un llibre de poemes (que reuneix els dos llibres de poesia de l’autora, Paisatge amb hivern i El volcà, a més d’una sèrie de poemes esparsos i esbossos del que hauria de ser la seva obra posterior), que m’ha impressionat perquè l’ha escrit una dona jove, nada a Folgueroles el 1962, que es va llicenciar en Filologia Catalana i va fer una tesina sobre Mites de Jordi Sarsanedas (un llibre de contes que em va impressionar i que forma part del meu cànon dels millors contes catalans), va escriure assaigs sobre Rodoreda, Verdaguer i la narrativa modernista, fou professora de guitarra i l’estiu de 1986 fou assassinada a prop de Montpeller. Aquest final m’ha fet mal i he llegit els seus poemaris amb el cor estret. Els seus poemes parlen de cercar l’estratigrafia amagada de les coses, la comprensió de la mort com a condició necessària de la vida, els perills de l’existència, la inquietant quietud del risc, l’acceptació del pas de temps i del fet que viure és una cosa efímera. Els dos pròlegs, de Jordi Sarsanedas i de Míriam Cano, donen un poc de llum sobre una obra singular que recoman amb entusiasme i fervor.

Quin gust pensar la drecera!

Para pensar mejor. El arte del atajo (Acantilado), de Marcus du Sautoy. Aquest matemàtic anglès de 1965 és un cervell privilegiat que sap introduir-nos en uns mons que semblen complexos i els converteix en planers i entenedors. Recoman La música de los números primos (2017) i Los misterios de números (2012), totes dues a Acantilado. Ara en aquest darrer llibre fa un elogi d’un concepte que sempre m’ha agradat molt: la drecera. Molts dels vells professors ens deien que la drecera era un parany i la feien servir els mandrosos. De cap manera, ens diu Du Sautoy. La drecera és una tàctica ben legítima en la matemàtica perquè ens proporciona la solució d’un problema en menys temps i amb la despesa d’energia més petita possible. Els mandrosos a través de dreceres varen resoldre alguns dels grans problemes de l’existència: des de les tècniques constructives de les primeres ciutats fins al càlcul infinitesimal aplicat a l’enginyeria renaixentista, passant pels algoritmes matemàtics que avui en dia ens fan la vida més fàcil. Amb aquest llibre aprendrem moltes de coses d’una manera tan entretinguda com sàvia i especialment sabrem que trobar els enfocaments innovadors ens diferencia del més eficient dels ordinadors i de la intel·ligència artificial. Una joia que ens mostrarà que trobar una drecera per captar una idea pot ser una eina poderosa per accelerar el pensament.

Flor de Sardenya (Lleonard Muntaner Editor), de Grazia Deledda. Aquesta escriptora sarda fou mereixedora del premi Nobel de 1926. Va ser una poeta, narradora i dramaturga considerada com una de les figures clau de la literatura italiana a Sardenya. En aquesta novel·la, amb una traducció excel·lent d’Anna Carreras Aubets, crea un calidoscopi en què s’entrecreuen assassinats, amors, misteris, odis i veus del lloc (aquell genius loci tan essencial) amb unes intensitats i unes vibracions que, quan va sortir, varen significar un escàndol per la perspectiva incandescent que donava d’una societat que no volia ser immortalitzada amb uns termes tan clars i llampants. Un llibre sobre una illa per un cantó i un desllorigador de l’essència humana per l’altre. Els costums, les passions, els usos, la vida i els paisatges del centre de l’illa descrits amb fidelitat amb les forces potents de l’autora és el que trobareu en aquest llibre amb un ritme verbal que us arrossegarà amb unes onades tan diverses i potents que no s’aturen de la primera a la darrera pàgina. No havia llegit mai aquesta valenta escriptora i m’he enamorat de les seves històries contades amb textures vitenques i una mescla d’emocions fulgurant. Un llibre que fa molta companyia.

Suscríbete para seguir leyendo