J’adore els Camondo

El Museu Camondo de París.

És una joia, és una meravella, és un símbol. És un conjunt d’històries dels darrers segles que ens parlen de la civilització europea, dels humans que l’han feta, de l’alegria i el dolor que costa la cultura, de la feinada i del temps que es necessita perquè arreli la cultura i fruiti: fer cultura és difícil i apassionant.

No em sent amb ploma per explicar com vaig descobrir el Museu Camondo fa quatre anys a París. Una sèrie d’amics savis i il·lustrats me’l varen recomanar. I amb una jove patrícia catalana, Ona Balló, que estudiava Belles Arts i que havia conegut en una conferència que vaig fer a la Universitat de París XIII, partírem un matí rosa i blau a la recerca d’aquest casal de la família Camondo, uns banquers jueus de Constantinoble que havien comprat parcel·les a la Rue Monceau el 1869: “El que fa aquest carrer tan especial és que és un carrer de converses, un carrer de començaments. Moïse Camondo tenia nou anys quan son pare va construir la casa on va acumular molts de tresors familiars de pintures, escultures, llibres i molts d’artefactes religiosos jueus. Els veïns dels Camondo eren famílies burgeses molt riques i moltes d’elles jueves, com els Rothschild, els Reinach, els Ephrussi, que es volien instal·lar en el París laic, republicà, tolerant i civilitzat.” Aquestes famílies vivien del comerç i estimaven la cultura. Entre altres coses, els membres pròxims eren objecte de retrats de Renoir (la futura dona de Camondo quan era una nena) i compradors de quadres de Manet. Proust, que vivia a quatre passes, era un conegut, i estaven en correspondència amb Rilke i intercanviaven poemes a les seves cartes.

Quan Moïse Camondo va heretar la casa del seu pare, la va enderrocar, el 1911, i en va construir una de nova feta per l’arquitecte René Sergent. Allà va acumular els tresors antics de la família i va començar a comprar peces molt franceses del segle XVIII, el segle de les llums, que ell considerava el segle de la intel·ligència: quadres, catifes, rellotges, coberts de plata fets per a Caterina la Gran, porcellanes de Sèvres, mobles Lluís XV, objectes íntims de Marie Antoinette. Amb tot allò Moïse encaixava bé amb la visió de si mateix en què ser jueu era una part de la seva identitat que també implicava ser patriota francès i parisenc.

No puc explicar el xoc artístic, històric, emotiu, sensible que ens produí la visita d’aquell palau que per un miracle del destí s’havia conservat com just abans de la Segona Guerra Mundial. Ona i jo en sortírem en estat de levitació.

Edmund de Waal: ceramista i escriptor.

Tota aquesta introducció vol ser una invitació perquè si anau a París visiteu el Museu Camondo i perquè llegiu un llibre bellíssim que acaba de treure Edmund de Waal: Cartes a Camondo (Quaderns Crema). Edmund és un artista anglès contemporani, conegut per les seves instal·lacions a gran escala de vasos de porcellana. El primer llibre de De Waal, La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta (Quaderns Crema), de 2012, germà de l’actual, explica la història de la seva família, els Ephrussi, abans una dinastia bancària jueva europea molt rica, amb seus a Odessa, Viena i París, i companys de les famílies Rothschild i Camondo. Va ser mentre vivien a la Rue de Monceau de París que el cosí del besavi de De Waal, Charles Ephrussi, de la família bancària, va comprar els netsukes, miniatures japoneses tallades en fusta i ivori. Aquesta col·lecció va ser adquirida per Charles Ephrussi per fer un regal al seu cosí, Viktor Ephrussi, i sortosament va ser amagada per una mainadera anomenada Anna quan els òrgans de l’estat nazi varen confiscar el Palais Ephrussi i la col·lecció d’art de la família a Viena el 1938. Els netsukes foren fàcils d’amagar perquè eren 264 escultures japoneses petitones. La col·lecció s’ha transmès a través de cinc generacions de la família Ephrussi proporcionant un fil conductor per a la història de les seves fortunes des de 1871 fins a 2009. Tot això amb pèls i senyals i una escriptura magnífica ho conta el llibre que fou una detallada recerca sobre la diàspora jueva, els horrors del nazisme i les relacions entre les coses i la memòria.

Ara, Edmund, després de ser el primer artista viu que ha exposat al Museu Camondo, ha fet un altre llibre, Cartes a Camondo (Quaderns Crema), sensibilíssim i molt ben tramat, en què fa un fràgil i bell cant a una família, a una persona i a una idea. 58 cartes imaginàries dirigides a Moïse Camondo en què De Waal explica la història de la vida i la mort de l’home, la seva casa, les seves col·leccions, el seu món i què va ser d’ell. Un compassiu i extraordinari homenatge a una família sefardita. Tot al llarg de les lletres que es llegeixen com a vera poesia podem veure l’ull expert de Moïse, ben coneixedor dels detalls pràctics de com i per què es fan, es compren, es recullen i es mostren les coses. “Us convertiu en part del carrer, del barri, de la ciutat, del país, tan perfectament, tan delicadament alineat, assimilat, que desapareixeu. Deixeu la vostra donació, el vostre nom, i marxeu.” La manera d’escriure de De Waal conjuga persones i objectes amb saviesa, precisió i elegància. Moïse es casa amb Irène Cahen d’Anvers. Tenen dos fills: Nissim i Béatrice. Es divorcien, els fills queden amb el pare. Nissim, “encantador, devot i lleial”, s’allista a la força aèria en la Primera Guerra Mundial i el 1917 en una missió de reconeixement desapareix. Després sabran que fou assassinat i enterrat. Aquesta mort fa fer el canvi. La casa de la Rue Monceau, 63, es converteix en monument dedicat a Nissim. Amb una delicadesa subtil, Edmund de Waal ens conta com Moïse Camondo decretà que totes les col·leccions havien de quedar intactes en memòria del seu fill. A la seva mort, el 1935, la casa i tot el que hi havia havia de ser donat a la nació. El 1936 la seva filla Béatrice, casada amb Leon Reinach, amb els seus dos fills, fan la cerimònia de lliurament. Després la Segona Guerra Mundial arriba i la carta més llarga i irada de De Waal descriu quan els nazis i l’Estat francès retiren els drets i la propietat dels jueus. Tots els esforços dels Camondo-Reinach per evitar la desfeta fracassen. El llibre resta magníficament il·lustrat amb fotos de l’amic Jean Marie del Moral, Christophe Dellière i arxius diversos. La placa commemorativa darrera que De Waal transcriu és impressionant: Mme. Léon Reinach née Béatrice de Camondo ses enfants Fanny i Bertrand Reinach derniers descendents du donateur et M. Léon Reinach déportés en 1943-1944 sont morts à Auschwitz.

I les paraules d’Edmund són tot un crit de combat: Per què m’emprenya tant que em diguin que giri full?

Suscríbete para seguir leyendo