Ta’teix només són fragments

Paret antiga.

Camín al costat d’una paret d’esquena d’ase amb parament verd (també hi ha llocs on en diuen paret verda o de verd) que estim molt, perquè fa molts d’anys que m’enrevolta, em protegeix, em dona seguretat i m’aïlla un poc del món. No és res extraordinari: una paret d’uns dos metres d’alçada que es va fer fa uns dos-cents anys amb pedres i fang. Un mestre d’obres vell, quan en vàrem haver de refer qualque bocí que uns ullastres havien rebentat amb les arrels o que havia passat per ull per mor de la humitat i l’erosió del temps, ens va explicar que avui en dia s’havia perdut aquella tècnica que permetia que amb uns elements tan senzills com el fang (terra de call vermell per dir-ho amb més exactesa) i la pedra (pedra calcària del mateix indret) es pogués fer una construcció com aquella que havia sabut resistir els embats de dos segles fent servici i sobretot sense esbucar-se. “Aquesta paret és un monument”, va repetir un parell de vegades amb veu doctoral. “N’heu de tenir molta de cura i podeu donar gràcies als que l’aixecaren perquè és una feina feta a mà i a consciència que ha durat més de cinc generacions.” I davant la nostra demanda va accedir a convertir-se en el nostre curador de la paret, feina que va fer amb aquest gust que tenien els artesans d’un altre temps que conjugaven la tècnica amb la bellesa.

Aquesta paret va tenir un moment de greu perill, quan l’antiga carrera de carro convertida en carretera la varen voler modernitzar com una carretera ben ampla i ben asfaltada. Els enginyers públics que coneixen sobretot els mapes dels seus despatxos varen fer unes adreçadores d’aquelles corbes de l’antic camí amb unes línies ben rectes i decidiren que aquella paret feia molta nosa. Quan vàrem rebre la notificació vàrem tenir un entorn de cap: la carretera nova es menjava un milenar de metres de la nostra estimada paret, que quedava feta un Crist, escorxada per tots els cantons. Sortosament hi ha una cosa que es diuen al·legacions i vàrem córrer perquè alguns especialistes en patrimoni de la Universitat de les Illes Balears diguessin la seva sobre aquella paret amenaçada que ja s’havia convertit en un element del nostre paisatge de l’avior. I vàrem topar bé. Els especialistes s’enamoraren d’aquella paret i feren uns escrits on cantaven amb paraules ben midades i sàvies les excel·lències d’una obra humil i noble que s’havia conservat al llarg del temps i havia fet la seva feina resistint les erosions dels meteors per un cantó i les inclemències de plantes, animals i humans per l’altre. I es va produir el miracle! El conseller de carreteres i el seu director general ens demanaren si podien venir per saber com era aquella paret tan ben descrita pels doctors universitaris. I quan la varen veure quedaren enlluernats perquè no en coneixien cap de germana i, com el mestre d’obres vell, trobaren que era un vertader monument i no se n’havia de tomar ni un mil·límetre. Donaren ordres als seus enginyers, i la carretera vorejà la paret d’esquena d’ase amb parament verd.

Ara que vaig a peu al costat d’aquesta paret mir la riquesa de matisos del seu referit que fa aigües ocres, daurades, terroses, que presenta alguns cruis prims on creixen espigues d’ordi, que em mostra com un garrover la fa servir per reposar una de les seves branques, una esparreguera ha crescut als seus peus i s’ha enfilat per unes clapes descloscades, i unes abelles han fet un petit rusc que ha quedat al capcurucull, abandonat. Pens que seria bo i necessari que agafàs l’amic, poeta del cinema, Xesc Mulet, perquè fes un tràveling llarg, molt llarg, i lent, molt lent, que acaronàs cadascuna de les diverses geografies de la paret de verd i deixàs per a la memòria l’estat vital d’una celebració de l’art utilitari. Quan acaba la paret i fa una perpendicular, el picapedrer que la feia va inventar una estructura especial com de merlet gros que uns ullastres besen. També m’agrada acabar amb aquesta perspectiva, que podria ser un “continuarà”.

Una mort no anunciada: Jane Birkin.

M’ha impressionat saber que la Birkin havia d’actuar dimarts dia 18 de juliol al Teatre Grec de Barcelona amb el concert “Oh, pardon, tu dormais...” i aquest diumenge, 16 de juliol, ha partit de vacances aquesta extraordinària dona actriu, cantant, activista, creadora. El 2021, quan tenia 74 anys, va publicar un vídeo amb Etienne Daho de la cançó “Oh, pardon, tu dormais...”, que parla de problemes maritals, en què els dos músics apareixen al llit. Ella comentava: «L’Etienne m’ha ajudat a treure’m de sobre un fet trist antic i m’ha salvat de la melancolia i la inèrcia. Ens ho hem donat tot l’un a l’altre, i em meravella com hem treballat junts». En aquest treball que havia de presentar a Barcelona amb Daho incloïa uns quants temes en anglès (“Ghosts” i “Catch me if you can”) i algunes cançons que li va compondre el seu company sentimental Serge Gainsbourg, amb el qual l’any 1975 havia fet la pel·lícula Je t’aime... moi non plus, un tractat de gemecs i xiuxiuejos sexuals que es va convertir en un hit discogràfic i va causar molt d’escàndol als reaccionaris com el Vaticà i la BBC. Filla d’una gran actriu, Judy Campbell, que interpretava totes les obres de Noel Coward, i d’un capità de fragata, David Birkin, que va ser un heroi de la II Guerra Mundial perquè ajudava la resistència francesa. El 1969 va protagonitzar amb Romy Schneider i Alain Delon La piscine, de Jacques Deray. El 1973 s’enamorava de Brigitte Bardot al film de Roger Vadim Don Juan, ou si Don Juan était une femme. M’entusiasmava la seva vida d’activista que no va deixar mai de donar suport a les causes que considerava justes. Va fer costat a la premi Nobel Aung San Suu Kyi, col·laborà amb Christiane Taubira, la ministra de Justícia francesa de 2010 a 2016, va defensar el casament entre persones del mateix sexe i fou molt atacada per l’oposició i l’extrema dreta.

Per a mi en quedarà el primer record, quan va aparèixer el 1966 a la pel·lícula d’Antonioni Blow-Up, amb aquell nu frontal que em va deixar tocat, la commovedora cançó “Les dessous chics” i aquella veu amarada de sensualitat, de tendresa i de nostàlgia que ara mateix escolt.

Suscríbete para seguir leyendo