«Serem feliços, perquè els morts són lliures»

Sara Teasdale (1884-1933) és una poeta nord-americana de brillant trajectòria al primer terç del segle XX, que podríem considerar imperdonable no conèixer. Poc es pot llegir d’ella en castellà; res en català, fins que la Nova Editorial Moll li ha posat remei. A la col·lecció Balenguera Joan Antoni Cerrato ha presentat la traducció d’una tria de 99 poemes.

Nit i boira, com ha titulat l’antologia amb paraules de l’autora, «presenta els poemes que més m’han colpit», ens explica al pròleg, recorrent els seus set poemaris amb criteri cronològic; el propòsit no és altre que «donar llum a una poeta injustament oblidada des de fa massa temps», i per a mi que es pot donar per satisfet.

Una veu com la de Sara Teasdale és paradigma del plany silenciós de la dona i la dificultat del seu accés al món literari; també de la força especial per escriure i publicar sent dona, així com aquell tarannà especial que, fent-li collir la ploma, la cremava per dins fins al no-res: Sara Teasdale és una més de les escriptores suïcides juntament Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath o Virginia Woolf.

Tal volta això darrer és símptoma de com es va buidar en la seva escriptura. Joan Antoni Cerrato ens repeteix que la seva poesia tracta de tres temes: la bellesa, l’amor i la mort. Ara bé, de tots ells fila una visió sorprenent. A la seva obra hi ha recerca de la bellesa, però també de l’amor com del dolor, a més de raons per comprendre la mort.

I silenci, molt. Prega en silenci a Déu i als déus ja en aquells Sonets a Duse de 1907. Somnis que ben aviat s’esvaeixen: la neu es marceix, la rosella mor, a l’amor no s’arriba: «No puc plorar, no puc resar / el meu cor ha tornat silenciós; / tan sols miro com Déu dona amor, / i després deixa els amants sols».

Molta solitud, caducitat de la bellesa, el cicle de la natura i la vida que donen pas a la tardor i a la mort, tal volta massa aviat: «l’amor no va portar pau, ni la fosca cap descans». Silenci, dolor, pau. La triada que més es repeteix en la seva poesia, paral·lela tal volta a aquella altra de bellesa, amor, mort. Mentre «el món espera la primavera (...) un silenci ho governa tot». Pensaments, els seus, dels que en va plena la seva poesia, que ens acompanyaran en una lectura inusual on se’ns mostra l’alquímia del dolor amb l’amor, on «nit i boira» identifiquen prou bé el contingut del poemari, que també podria dir-se «nit i abisme», «fins i tot amb el dolor negat.». El cant, «un refugi per al meu esperit», i la mort com el gran tema, «la meva fràgil immortalitat».

Els pensaments com la gran riquesa i l’esperança són els altres grans temes. «Si la mort és amable, / serem feliços, perquè els morts són lliures»; «d’un somni del meu pensar solitari, / trobaré el cristall de la pau». Finalment, tot clou amb un epíleg també poètic, on aquesta vegada en prosa, Marina de Cabo ens ajuda a fer una relectura de la poeta: de l’ànsia per participar de la bellesa i de l’amor a la renúncia a si mateixa com a final de tot.

Suscríbete para seguir leyendo