“Sintiéndose (Santa Teresa) hondamente conmovida ante una devota imagen de Cristo atado a la columna, cae a sus pies…”. Després de pronunciar aquestes paraules, Miquel Costa i Llobera morí damunt la trona. Era el 16 d’octubre de 1922. Predicava al convent de les monges Tereses de la Rambla per lloar la personalitat de la santa de Gotarrendura, Àvila. No havia arribat a la meitat del sermó quan la vida del poeta s’esvaí sobtadament a seixanta-vuit anys.
“I ara dins tes entranyes, retén, Illa Daurada, / l’eterna lira grega dels genis envejada, / do de l’excels monarca dels ideals cantors / a ta volguda filla capaç de ses amors”. Són les darreres paraules de Nuredduna. Ella és la filla mitològica de Costa creada per al poema La deixa del geni grec. Els quatre versos corresponen a l’adaptació de Miquel Forteza i Piña per a l’òpera Nuredduna. La protagonista mor mentre s’aferra a la lira (la deixa) del seu estimat Melesigeni (el geni grec), alter ego d’Homer. El drama musical, amb música del jesuïta Antoni Massana, s’estrenà de manera fragmentària el 16 d’octubre de 1947, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’escriptor de Pollença.
El traspàs del poeta causà una gran impressió entre els mallorquins. La Almudaina i el Correo de Mallorca li dedicaren la portada completa –cosa extraordinària fa un segle– uns quants dies seguits. No debades es tracta del creador del poema del qual bona part dels illencs poden recitar, com a poc, els primers versos: “Món cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, / més poderós que el roure, més verd que el taronger…”. El pi de Formentor creixia a les terres de la finca familiar de Costa. Un cop fet vers, ha inspirat a recitadors professionals i afeccionats, cantants com Maria del Mar Bonet i traductors al castellà, l’anglès o l’hongarès… per citar només alguna de les llengües que l’han versionat.
Els diaris tornaren a omplir-se el 1947 de pàgines senceres dedicades a l’autor de les Horacianes. Reproduccions de El pi de Formentor a les portades, articles elogiosos i informacions sobre l’estrena de l’òpera tornaren a lloar la importància de Costa per a la cultura mallorquina. Ho feren en els anys més foscos de la dictadura franquista, tal vegada perquè la seva condició de capellà permetia obrir una encletxa per la qual pogué treure el cap la literatura en català.
Enguany, malgrat els esforços de l’ajuntament de Pollença, del Bisbat o d’estaments educatius, no sembla que s’aconsegueixi l’impacte popular d’altres aniversaris. Així i tot, s’ha celebrat un congrés internacional, una exposició o un cicle de conferències. Però anem a pams. Al poeta i a l’òpera. A Costa i a Massana.
De l'advocacia a la sotana
Miquel Costa i Llobera nasqué a Pollença el 10 de març de 1854 en el si d’una família de propietaris. Des de la infantesa pogué accedir a les obres dels clàssics grecs, pels quals s’interessa gràcies al mestratge d’un oncle seu, que era metge. Després de completar el batxillerat a Palma, el 1872 es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Dret. Allà es relacionà amb els moviments del catalanisme cultural. La Renaixença, amb Jacint Verdaguer com a gran referent, despertà el seu interès per l’escriptura en català. El 1875 es traslladà a Madrid per convertir-se en advocat.
A la ciutat comtal fermà una forta amistat amb un altre mallorquí. Es tracta de Joan Rosselló de Son Fortesa. Els paral·lelismes entre els dos són sorprenents. Com estudiants, migraren junts de Barcelona a Madrid. Eren advocats, però mai exerciren o abandonaren els despatxos tot d’una que pogueren. Establiren un fort lligam amb la terra i amb les tradicions mallorquines i foren escriptors, encara que l’alaroner no arribà mai a la qualitat del seu amic.
El gran tomb en la vida de Costa arriba quan el 1885 decideix fer-se capellà i es trasllada a Roma per estudiar Teologia. El 1888 s’ordena prevere. Va fer carrera eclesiàstica, arribant a vicari general de la diòcesi, càrrec que ocupa des de 1908 fins a la seva mort.
El paisatge i els sentiments religiosos marcaren gairebé tota la seva carrera literària. Començà amb poemes propers al romanticisme i evoluciona cap a les formes clàssiques. Antoni Rubió i Lluch intentà sintetitzar aquest procés assegurant que era “un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme”. El crític literari i historiador de la literatura Manuel Montoliu el situà “en el centre equidistant de totes les tendències que tracen l’òrbita ideal del nostre esperit en l’esfera de la poesia”. Menéndez Pelayo considerà que la seva oda A Horaci, la primera de les Horacianes, era “la inspiració més alta de la musa catalana”.
Nascut a Pollença el 10 de març de 1854 en el sí d’una família de propietaris, des de la infantesa ja va poder accedir a les obres literàries dels clàssics grecs gràcies al mestratge d’un oncle seu
L'obra
Encara que algunes de les seves primeres obres les escriví en castellà –estan recollides a Líricas–, aviat optà per la llengua materna i ja el 1873 creà poemes com La Vall o, dos anys després, El pi de Formentor. Mentre era a Madrid, arribaren Damunt l’altura o Miramar. Aquestes i altres composicions es publicaren al recull Poesies. Seria massa llarg anomenar tot el corpus de Costa. De l’agre de la terra reescriu llegendes mallorquines en vers. El 1900 escriví La deixa del geni grec, amb la qual guanyà un premi als Jocs Floral de Barcelona. Passats tres anys, donà a impremta Tradicions i fantasies. El 1906, les Horacianes es convertiren en la seva obra de més èxit. Són setze odes en les quals reprodueix la mètrica dels clàssics. Les Visions de Palestina nasqueren d’un pelegrinatge amb altres mallorquins a Terra Santa el 1907. Entre els viatgers es trobava la poetessa Maria Antònia Salvà.
Els darrers anys, afectat per la greu situació que travessava el país (les guerres del Marroc o la Setmana Tràgica de Barcelona), es dedicà sobretot a les traduccions. Els Himnes de Prudenci o textos de Virgili, Dante o Petrarca són d’aquesta època. També publicà assaigs sobre qüestions religioses, Sermons panegírics (1916), n’és un exemple.
Si la mort no l’hagués ferit aquell 16 d’octubre de 1922, Costa i Llobera hauria continuat amb el sermó que duia escrit: “¿A qué alturas de santidad se elevaría después aquella alma, si antes de lo que ella llamaba su conversión era ya ejemplar…?
Del paper a l’escenari
Nuredduna és, si ens centram en l’argument, la nostra Norma. Dotze mariners grecs entre els quals hi ha Melesigeni (Homer), arriben a les costes de Clumba (Mallorca) en temps de talaiots i clapers de gegants. La tribu de l’Alzina, que té el seu poblat prop d’Artà (ses Païsses), empresona els invasors i les condemna a mort. La sibil·la Nuredduna (de Nur, que en les llengües orientals significa foc) s’enamora del poeta quan el sent cantar un plany de comiat i proposa dur els captius a les coves d’Artà perquè morin lentament.
Un cop allà, allibera Melesigeni, que en la fugida abandona la lira amb la qual acompanya les seves cançons. Descoberta la traïció, la sibil·la mor apedregada pels seus compatriotes, ser neta del jerarca de la tribu no li suposa l’indult. Fa el darrer alè mentre abraça amb força la lira de l’estimat. Al temps, el gruix de les forces gregues advertit pel fugitiu, ataca i venç la tribu de l’Alzina. El llibret en català de l’òpera és de Miquel Forteza (1888-1969), basat en el poema de Costa. La música és del jesuïta Antoni Massana (1890-1966).
Representacions
L’estrena parcial de l’obra es produí el 16 d’octubre de 1947 al Teatre Principal de Palma. En els papers principals cantaren, Gertrud Haundschild de Miró (Nuredduna), Juan José Escoto (jerarca i foner). Les cròniques parlen d’un tal Gorria o Goritz, que sembla haver assolit el paper de Melesigeni, encara que no queda del tot clar. L’Orquesta Sinfónica de Mallorca la dirigí el mestre coreà Eaktai Ahn. Els membres de la Capella Clàssica, dirigida per Joan Maria Thomàs, cantaren els cors.
L’òpera es tornà a interpretar sencera i en versió escènica el 16 d’octubre de 1949. L’orquestra, el cor i els directors repetiren. També la Nuredduna i el foner. El paper de Melesigeni el cantà Julià Brunet i el de jerarca, Herminio Ezquerra. El director d’escena va ser Jordi Frau i Nadine Lang creà les coreografies que acompanyaren la representació.
Fou un èxit de crítica i públic en ambdues ocasions, però no es poden descartar unes certes dosis d’orgull de país pel fet d’haver aixecat de no res un projecte complex com aquest. “Demuestra el padre Massana ser un gran conocedor de todas las formas musicales, sin llegar a ninguno de los vanguardismos teóricos, técnicos y atonales que hoy están tan en boga”, escriví La Almudaina. Pel Correo de Mallorca es podia incloure en la classificació de gran òpera “con sus numerosos coros, danzas y comparsería”. Sempre se sol destacar de Massana que la seva música es troba força influenciada per Richard Wagner. “Amb una gran instrumentació i uns leit-motiv ben assenyalats”, escriu el musicòleg Amadeu Corbera.
L’òpera fou un èxit de públic i crítica, mesclades amb certes dosis d’orgull de país pel fet d’haver aixecat de no res un projecte complex. Una manera de celebrar el 25è aniversari de la mort del poeta
L’estructura
Nuredduna s’estructura en tres actes i cinc quadres. En el primer acte, quan els mallorquins fan presoners els grecs, s’empren temes d’evocació popular interpretats pels metalls. Després hi ha l’ària de Melesigeni cantant l’adéu a la pàtria grega. També la de Nuredduna plorant el seu amor pel poeta i el desconhort per la mort imminent de l’amat. Àries –una d’elles inspirada en el tradicional cant de la Sibil·la–, concertants i un interludi sobre temes mallorquins condueixen els invasors cap a la probable mort dins la cova.
A l’acte segon es passa del cant de desesperació de Melesigeni al duo de la parella fugitiva. Acabà amb un cor de la tribu que apedrega la traïdora. El tercer acte comença amb un preludi que descriu el combat llunyà en el qual els hel·lènics vencen. El cant de Nuredduna ferida narra la batalla. Els vençuts arriben a la cova, encenen un gran foc i es llancen a les flames. La soprano expressa el seu plany final, mentrestant, els cors de les Dones d’Aigua i del Déu Invisible canten l’arribada de la sacerdotessa a l’infinit.
El compositor
Per què un projecte tan mallorquí quedà en mans d’un compositor català? Primer cal dir que Antoni Massana era un músic prou reconegut. Llicenciat al Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma, completà els estudis musicals a Munic i a l’abadia de Saint Pierre de Solesmes, a França. És un compositor amb influències de Richard Wagner, Claude Debussy i Richard Strauss. Com a jesuïta, fou destinat a Rio do Janeiro, Bons Aires i Montevideo. A més de música religiosa, compongué sarsueles i altres òperes, la més destacada de totes és ‘Canigó’, escrita el 1934, s’estrenà al Liceu de Barcelona el 1953 i fou reposada el 1968.
Com explica Corbera, l’únic músic mallorquí que hagués pogut fer front a un repte com aquest era Baltasar Samper. El problema rau en el fet que Samper es trobava exiliat a Mèxic després de fugir de la dictadura franquista.
Teló
Mallorca celebrà el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Miquel Costa i Llobera amb, entre altres iniciatives, l’estrena d’una òpera. Amb motiu del mig segle del traspàs, l’Ajuntament de Palma comanà a l’escultora Remígia Caubet una estàtua de Nuredduna. Després de no poques vicissituds, l’obra està davant el Palau de Congressos. Mira al mar, a la Mediterrània que portà l’amat. En el centenari del traspàs del més gran dels poetes mallorquins, s’ha perdut una bona ocasió per interpretar i enregistrar aquesta òpera. Probablement, cap autoritat musical s’adonàs de l’oportunitat.