En pensar en una olivera i com l’ha represe ntada l’art, el nostre l’imaginari representa una soca entorcillada de formes espectaculars; en so, el referent és el poema de Miguel Hernández musicat pel grup Jarcha que –a hores d’ara– s’ha convertit en tot un símbol, si més no en l’himne de la província de Jaén. És autèntica, aquesta visió, però és molt recent, i tal volta poc representativa, si més no al llarg del temps, del que ha vengut essent l’olivera en l’art.
L’olivera, en la seva representació, ens duu –doncs–, molt enfora, rere el recorregut de la història de l’oli prodigiós. Els grans clàssics, i més enllà, el món antic, plasmaren a les seves representacions artístiques el fruit, però també l’olivera, com allò important que era per ells: com allò vital. L’olivera aportava fusta i llenya, aliment i medecines, a més de llum.
La civilització mesopotàmica ja en devia dur els comptes de les collites i de la producció d’oli a les tauletes cuneïformes amb signes pictogràfics. Tres mil·lennis abans de Crist, els egipcis, amb la seva primfilada representació de la vida d’ultratomba que preparen per als seus faraons, i que el desert i les condicions climàtiques excepcionals ens han permès conèixer i apreciar, ens donen bona mostra del cultiu de l’olivera, de l’extracció de l’oli i dels seus usos com a aliment i com a ungüent. Hi ha mostres de representació de l’arbre, de la branca d’olivera, de la producció d’oli, de l’emmagatzematge i els seus usos, especialment els cerimonials, i d’ofrenes als déus, particularment a Isis, la deessa que mostrà el cultiu de l’olivera i l’extracció de l’oli.
L’antiga Grècia deixa marca de la grandíssima importància de l’olivera per la nostra existència. A Micenes, aproximadament el 1100 aC, s’hi troben ja tauletes de fang amb representacions simbòliques de l’olivera. Malgrat que serà ja al voltant del segle VI aC quan la ceràmica pintada ens captivi per les seves innumerables representacions d’oliveres. És la gran diferència d’aquesta civilització, que ens mostra les activitats quotidianes, respecte a l’egípcia, que ens mostra com tracten els difunts.
Sembla curiosa la impossibilitat de parlar de la música en aquesta civilització que ens ha deixat tantes mostres escrites i visuals. En allò musical, tenim informació escrita sobre els seus modes, i visual d’alguns instruments, però ens resulta impossible saber com sonaven les seves tonades de collir olives. La música és sempre una mostra primigènia de l’apropament de la cultura a les seves fites importants, i com a tal, les tonades de camp que acompanyen els treballs agrícoles són part essencial a qualsevol cultura. És una errada pensar i creure que la música que ens representa és només aquella anomenada culta. La música sempre és present a tots els processos de la vida, i, per tant, reflecteix d’allò més bé el fet cultural.
Les àmfores ceràmiques gregues, engalanades amb tot de representacions visuals, ens mostraran l’olivera al camp, la collita del seu fruit i els seus usos i ofrenes als déus, però també exhibiran aquell moment de triomf de l’olivera enfront de la font salada de Posidó pel que Atena guanyà la fundació de la polis d’Atenes. Fins i tot, trobam una escultura d’olivera al frontó occidental de l’Acròpolis, com a les monedes de l’època.
El món etrusc situat als terrenys on aviat s’estendrà l’imperi romà, i que té uns trets artístics molt personals i de gran bellesa, també reflecteix l’olivera, els olis i els ungüents cerimonials en murals pintats al fresc. Justament mentre els fenicis es converteixen en fundadors del comerç marítim, amb el repartiment d’estris i utensilis per a transportar l’oli per tot el mediterrani. Els mosaics amb què els romans decoren fins i tot estances privades, recullen bona mostra d’oliveres: branques, arbres i tasques de collita. També el món àrab, part indissoluble d’aquest cau cultural mediterrani, mostra l’olivera, com a arbre fonamental, en miniatures que il·lustren manuscrits de l’Alcorà.
L’olivera de soca entorcillada no compareixerà fins fa poc a aquestes representacions; explicació adient a l’entorcillat és saber que les collidores d’oliva, com a treball feminitzat que era, en acabar el temps de collita i retornar a casa seva, es podien endur, a més del pagament aparaulat i una determinada quantitat d’oli, també un sac d’estelles per a fer foc, que obtenien de gratar les parts seques del tronc. Aquest burxar-hi, juntament amb el pas del temps, hauria fet la seva en la conformació d’aquestes escultures naturals.
Amb la nostra era, també pren volada la representació pictòrica de l’olivera. No debades el cristianisme té com un símbol important la branca d’olivera, juntament amb el colom. El cristianisme busca expandir les seves idees i per això, és imprescindible fer entenedor el seu missatge. La branca d’olivera és un element simbòlic molt repetit a les pintures murals que es troben a les catacumbes dels primers cristians. Juntament amb el colom que la porta a Noè després del diluvi, serà a partir d’ara símbol de la pau. Picasso en fa la representació més emblemàtica després de la II Guerra Mundial, per al Primer Congrés Mundial per la Pau (Breslau, 1949).
El cristianisme guanya la cursa en la representació pictòrica per enfortir la doctrina i el seu poder. A moltes escenes bíbliques pintades trobarem oliveres; no debades és l’arbre mediterrani per excel·lència. Haurem de tenir en compte que moltes vegades, les històries bíbliques pintades fora de l’àmbit mediterrani reconvertien el paisatge al conegut pels comitents de l’obra i pels receptors. El paisatge només és un afegit per fer entenedora l’obra –això fins al segle XIX–, i per la mateixa raó, ha de permetre l’adequada comprensió del seu públic. Així, veurem o escoltarem com un rossinyol cantava so la branca anunciant el naixement de Jesús a Betlem (nadala anònima Dindirindín inclosa al Cancionero de Palacio, s. XVI) o com escenes dels evangelis que succeeixen a l’exterior tenen moltes representacions amb arbres ─tot s’ha de dir─, de tota casta, a més d’oliveres.
La Fuita a Egipte pot ser una de les escenes que té més narracions pictòriques, des del gòtic internacional de Broederlam (s. XIV) o el primer renaixement de Fra Angelico (s. XV) fins als paisatges nòrdics del precursor en el seu ús més enllà de l’ambient que és el flamenc Joachim Patinir (1520). O el gran Caravaggio (1597), que fa descansar als personatges baix un roure. Però ja que mencionam Egipte, no hi ha com les piràmides que ens mostra Alexandre Gabriel Decamps ja a finals del segle XIX; com a bon viatger, troba que escau situar aquesta arquitectura, a una pintura a què no hi ha arbres; no debades som al desert. Amb el segle XIX i l’apropament al XX, el paisatge és cada vegada més mediterrani, amb oliveres que s’assemblen a les oliveres.
Els episodis evangèlics de la passió ens proposen moltes oliveres d’interès. Representacions molt esquemàtiques com ens té acostumada la imaginària gòtica del segle XIV de la mà de Lorenzetti o Giotto que sublimen l’Entrada a Jerusalem o branques d’olivera molt realistes com les de Pedro de Orrente ja del segle XVII, donen pas a l’Oració a l’Hort –el Mont de les Oliveres– on realment es trobaven les tafones, i on Bach fa recitar a l’Evangelista de la seva Passió segons sant Mateu BWV 244 (»Und da sie den...») tot el que passarà, al que li respon el cor aquell «Reconeix-me, guardià meu, pastor meu, acolli’m» (choral «Erkenne mich, mein Hüter»). Tiziano (1562) o El Greco (1605) ens mostren oliveres molt interessants. I de passió a passió, també Krzysztof Penderecki en va fer una aportació imprescindible en música amb la seva Passió segons sant Lluc (1966).
Les oliveres de la Crucifixió que pinta Perugino (1482) són mostra de com els retaules gòtics narraven les escenes bíbliques amb estructura del tebeo.
Feim entrada al paisatgisme per se en la història de l’art. A la pintura occidental, el paisatge va prenent protagonisme, i al llarg del segle XVII i XVIII es va fent independent. A l’àmbit català, emergeix al segle XIX, quan una nova burgesia que ho pot pagar ho vol per a decorar casa seva. El canvi significa que l’olivera podrà ser objecte pictòric principal, deixant d’esser només una decoració o un objecte quasi aliè.
El primer canvi important és l’execució pictòrica costumista o realista, que en el cas de Mallorca, ens mostra devers 1750 Jaume Nadal amb quadres com La collita de l’oliva. El segle XIX es fan dibuixos i gravats per il·lustrar llibres de viatgers o fins i tot l’estudi del gran antropòleg que fou l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Seran una gran aproximació a l’olivera com objecte autònom, i de gran bellesa.
A la manera romàntica ho pinta aquí a les illes Antoni Ribas a les acaballes del segle XIX, mentre aquest realisme que parteix de Jaume Nadal, passa per Joan Fuster i tots els gravats que serveixen d’il·lustracions de llibres, per arribar al segle actual amb visions d’escenes de camp. Paro esment aquí l’obra de Maties Mandilego Migdia a la plaça de Cort (1991), amb la gran olivera instal·lada a Ciutat.
Amb el segle XX i l’arribada de l’avantguarda a l’art, l’olivera s’hi situa en un lloc principal. Dues mans de les més agosarades com les de van Gogh i Picasso, encara als anys 80 del segle XIX, la pinten en primer terme. Cap dels dos, tot i mostrar una manera de veure les coses completament nova, no farà abstracció de l’olivera. En aquest punt, és molt interessant veure com l’holandès Piet Mondrian sí que ho fa, això de reconvertir un arbre en una forma suposadament geomètrica –li diríem abstracta?–. Ell fa aquest procés a partir d’una pomera. Ja ho dèiem, això de què fora del nostre entorn mediterrani, l’olivera no existeix. El procés evolutiu és tan lluminós, que no em puc estar d’esmentar-lo. Tanmateix, a l’olivera de la passió bíblica arribam des de la pomera del Gènesi. I a Holanda estant, Mondrian exhibeix la magnificència del que pot fer l’abstracció a partir d’un objecte-arbre.
Tocant el començament del segle XX, Vincent van Gogh pinta fins a vuit versions de camps d’oliveres. També les pinta Monet, el primer impressionista, i Matisse amb visió fauvista. Joan Miró també ho fa, d’on arribarà a la precisió del signe que pot recordar-nos aquella concreció representativa del gòtic. Molt semblant al que també farà Paul Klee. Sorolla o Dalí també ens ofereixen paisatges d’oliveres.
Mentre amb aquests mestres arribem a la dècada dels anys vint del segle XX, a Mallorca, la representació del paisatge enlluerna. Les oliveres en primer terme seran només unes poques excepcions, per ara, però tant artistes locals com Llorenç Cerdà, Bartomeu Ferrà, Joan Fuster Bonnín o Joan Fuster Valiente que coneixen i trepitgen la Serra de Tramuntana com altres de visitants i que s’hi estableixen de forma permanent, mostren un paisatge d’enveja: Francisco Bernareggi, Ricard Anckermann, John Singer Sargent, Sebastià Junyer, Felipe Bellini, Roberto Montenegro o Hermen Anglada-Camarasa es van tornant agosarats en l’ús del color, la composició i la presència obstinada de l’olivera.
Amb ells, una rara avis, l’alaronera resident a Valldemossa Pilar Montaner fa monstres de les seves oliveres: El viento, Dansa, però també Dolor humà o Esbós de monstre de son Moragues titula les seves obres, avantguardistes amb un sentiment molt diferent de les propostes prou rupturistes també d’Antoni Gelabert, Eliseu Meifrén, Titto Cittadini, Pedro Blanes Viale o Margaret Hall Sweeney, que com ella, han duit al centre del quadre la soca de l’olivera.
Mentre aquests pintors continuen treballant, s’incorporen altres com Joan Vives Llull, Juli Ramis, Archie Gittes, Miquel Brunet o Casimir Martínez Tarrassó. A la seva visió s’hi afegeix la nova que reflecteixen amb la seva càmera fotògrafs com Català-Roca o Josep Planas i Montanyà; una altra manera de veure que segueix amb Jaume Gual o Oscar Pipkin ara mateix.
Perquè això no és res més que una pinzellada d’aproximació a la manera de veure la realitat que ens ofereix l’art. Mostrant-nos com mirar més enllà del que, a vegades, tenim davant dels ulls.
