De vegades els referents audiovisuals que tenim són els que són. Dir “mestre republicà depurat a la Guerra Civil” ens porta sovint a la memòria la imatge del professor de La lengua de las mariposas, Fernando Fernán Gómez, que acaba... millor no farem espòilers. Per ço, és necessari, imprescindible diria jo, que es divulgui la recerca històrica i que els lectors trobin en llibres com aquest la petita gran història de nombrosos mestres de la República que, arribat el Movimiento, varen ser investigats per la Comisión Depuradora Provincial.
Pere Carrió, mestre, pedagog, inspector i president del Consell Escolar de les illes Balears (2007-11 i 2015-21) continua en aquest interessant volum -ben il·lustrat amb fotos i imatges de documents- la investigació que inicià amb la publicació de llibres sobre l’Escola Graduada i les escoles de les Balears en temps de la IIª República. Seguint el camí iniciat per Santiago Miró (1998), Carrió aprofundeix en l’anàlisi d’una documentació que, com sol passar, arribà de forma rocambolesca a l’AMEIB (Arxiu i Museu de l’Educació de les illes Balears): el Fons Lleonard Muntaner, que salvà de ser tirada al fems una documentació procedent de l’arxiu del MEC, i el Fons Natzaret, que recull uns arxius perduts del capellà Bartomeu Bosch –director de Natzaret i de l’institut Ramon Llull de Palma– que exercí com a president de la comissió depuradora del magisteri durant la postguerra. En aquesta partida on ens hi jugam tant, caramboles d’aqueixes són ben útils per desarmar aquells negacionistes i revisionistes que, amb el pas del temps, pretenen que la repressió no va existir o que mai no està prou documentada.
Diuen els diccionaris que depurar és porgar, netejar una cosa de les impureses que conté. En aquest cas, el que calia purificar era el magisteri que havia quedat tocat per la innovació pedagògica republicana i, per altra banda, per l’activitat política i sindical que havien desenvolupat els mestres de Palma. Carrió conclou que –davant els qui pensen que hi hagué improvisació– la depuració del magisteri va ser una acció plenament premeditada i planificada. Garbellar entre el professorat asseguraria l’homogeneïtat ideològica dels qui, des de l’escola, havien de gestionar la “formación del espíritu nacional” en totes les assignatures i totes les etapes escolars en un moment en què s’esperava que els mestres fossin per a infants i adolescents l’exemple ideal de dona i home franquista.
L’autor explica com la primera depuració va consistir únicament a declarar aptes els considerats com afectes al Règim; la segona va tenir en compte tota la documentació relativa als encausats recollida abans. Què podia causar problemes a un docent durant la guerra o la postguerra? Les principals raons es relacionaven amb l’afiliació a sindicats i partits polítics, un fet que generalment era castigat amb la separació del servei i baixa de l’escalafó. Segons la recerca de Carrió una tercera part -tant en el cas de Palma com en el del conjunt de Balears- varen ser expedientats. La recuperació dels drets i la plaça de mestre en alguns casos només fou possible amb la Llei d’Amnistia de 1976. Massa tard per a la majoria d’ells.
