Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocacions

Xanakis, un centenari | Xenakis, compositor del caos calculat

El proper diumenge dia 29 hauria complert cent anys el compositor rumanès Iannis Xenakis

Iannis Xenakis. VIQUIPÈDIA

Musicalment parlant, el s. XX ha estat una muntanya russa de sorpreses i fortes emocions que per a una gran part del públic han estat injustificades i excessives i, per a altres melòmans ―–i d’això, no hi ha dubte–, han suposat un estímul intel·lectual sense parangó. Hi ha hagut en el s. XX dissonància i cacofonia, renou i silenci, insults al públic i molt d‘épater la bourgeoisie, irreverència cap als compositors germànics, el conservatori i la formació reglada, influències de les músiques no occidentals, orientalismes, regionalismes, nacionalismes, acceptació de l’electrònica, del pop, del hiphop. I, tanmateix, sovint, en el món dels concerts “clàssics”, s’ha tornat en diverses ocasions a l’acord de do major com un que torna als ous fregits amb patata de sa mare, després d’haver passat pel curri i el sushi. Vet aquí, aleshores, la música de Iannis Xenakis (1922-2001), de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement, un monument als excessos de les avantguardes, però també una fita ineludible en el desbocat riu musical del s. XX.

Xenakis va néixer a Romania en una família rica de grecs. Al final de la secundària va estudiar enginyeria a Atenes i va involucrar-se en moviments polítics de protesta. Durant la Segona Guerra Mundial, va veure com Grècia era ocupada pels feixistes italians i els nazis alemanys i, posteriorment, era “alliberada” pels britànics que, tanmateix, volien imposar una monarquia contrària a la voluntat de la majoria de grecs. Durant una batalla, la metralla d’un obús el va ferir, li va desfigurar una galta i li va fer perdre un ull. Va ser acusat de terrorista i condemnat a mort i, amb la idea d’anar-se’n als EUA, va arribar a París amb un passaport fals. Hi romandria la resta de la seva vida.

Diseny de la coberta del Pavelló Philips de Xenakis. VIQUIPÈDIA

La fortuna, diu el vell adagi, ajuda els audaços i ell, amb la seva sòlida formació d’enginyer i l’estreta xarxa familiar, va aconseguir entrar al despatx de Le Corbousier, un dels més grans arquitectes del s. XX. La feina amb l’arquitecte just duraria dotze anys, això no obstant va ser una època enormement fructífera. Al principi, Xenakis just feia els càlculs de les construccions, però a poc a poc el mestre li va anar donant confiança i li va encarregar el disseny d’alguns edificis molt emblemàtics. El cas més clar és el Pavelló Philips de Brussel·les construït per a l’Exposició Universal de 1958. Aquesta icona de l’arquitectura havia de ser una celebració de la pacífica coexistència entre la tecnologia (la marca Phillips era el mecenes) i l’humanisme pacifista posterior a la guerra. L’edifici havia d’albergar un espectacle, comissariat per Le Corbusier, amb projeccions d’imatges d’art i persones de tot el món. Incloïa una pionera composició de música electrònica d’Edgar Varèse (Poème electrònique) i una altra de Xenakis. Més d’un milió i mig de persones van passar pel Pavelló Phillips per contemplar l’espectacle. I tot baix la coberta dissenyada per Xenakis: una ondulant i cònica teulada ideada segons els principis de la geometria paraboloide hiperbòlica.

Alguns anys abans, Xenakis havia utilitzat el mateix concepte geomètric en una composició. La seva primera gran obra, Metastasis (1954), escrita per a una orquestra de seixanta-un músics, cada un dels quals tocant una part individual (o sigui sense doblar a cap altra instrument), se sol descriure com a una “massa sonora”: no hi ha ni melodia ni harmonia en el sentit tradicional dels termes, just so rugent i aparentment incontrolat. L’essència d’aquest so són uns glissandos: una transició entre notes seguides com quan, per exemple, feim córrer ràpidament el revers de la mà sobre el piano. Normalment, aquests glissandos en qualsevol instrument es poden fer intuïtivament. El compositor pot indicar “glissando” i l’executant pot fer córrer el dit sobre el violí i l’efecte de glissando surt tot sol. Ara bé, Xenakis a Metastasis controla matemàticament la transició de nota a nota, el glissando, de la mateixa manera que per construir una teulada paraboloide cada placa de la coberta està mil·limètricament (i imperceptiblement) corbada, però que en conjuntant apareix paraboloide. Val a dir que l’obra és de gran efecte i si el públic no coneix els càlculs matemàtics rere la composició de l’obra, realment no passa res. Aquesta és la màgia de Xenakis: la seva música està perfectament calculada i controlada, però l’efecte (al contrari d’altres compositors d’avantguarda) és visceral, com de banda de música punk o d’un rock senzill i autèntic.

Pavelló Philips, de Le Corbussier i Xenakis, Brussel·les, 1958. VIQUIPÈDIA

Es podria demanar per què Xenakis s’esforça tant a controlar una música vigorosa, emocionant i gairebé animal. ¿Per què calcular tant uns sons a fi que semblin ser totalment naturals, com a sortits del centre de la Terra, com un gruny de dinosaure o animalot ferit de mort? Quan Xenakis treballava amb Le Corbusier li va comentar la seva intenció de ser compositor, però també li va confessar que la seva falta de formació superior de conservatori en matèria de composició li impedia avançar. Le Corbusier el va recomanar a alguns dels seus amics: Honegger, Auric i Messiaen. Els dos primers el van desanimar, però Messiaen va veure que les idees musicals de Xenakis anaven un poc més lluny que els estudis d’harmonia i contrapunt tradicionals i el va animar a continuar. Per una altra part, en els anys quaranta i cinquanta, dominava l’escola serialista o dodecafònica, un sistema de composició ideat per Schoenberg que teòricament havia de substituir l’harmonia tradicional que s’ensenyava als conservatoris. Aquest “nou” sistema a Xenakis tampoc li plaïa. Aleshores Xenakis va haver de cercar una tercera via per organitzar les seves composicions. Aquesta via van ser les matemàtiques que ell coneixia bé per mor dels seus estudis d’enginyeria.

En tot cas, la música de Xenakis (vegeu YouTube, especialment en la interpretació per Les Percussions d’Strasbourg), amb harmonia i contrapunt o sense; amb serialisme o sense; i amb matemàtiques i conceptes de geometria paraboloide hiperbòlics o sense ells; és una experiència única, molt visceral i primitiva, en el millor sentit dels termes. A pesar d’estar molt controlada, aquesta música sona improvisada –és un caos calculat–, i això és bo.

Compartir el artículo

stats