Minúscules com miniatures, mai millor dit que en parlar de Fuga mundi, el llibret que copsa el sentit d’un objecte singular, la miniatura de la cel·la de la monja tancada al Convent de la Puríssima Concepció de Palma.
Seguint la tradició de les escaparates barroques (vitrines on es guarda una imatge veneranda), les monges tancades feien arribar a les seves famílies la representació de la seva vida, tancada a la cel·la. Al voltant de la miniatura de fusta i bescuit de Magdalena Gamundí Pons, monja tancada des de l’onze de gener de 1864 fins a la seva mort l’u d’abril de 1910, un conjunt triat d’autors ens l’han mostrat, i Ensiola n’ha fet ara l’objecte-llibre, també en forma de miniatura.
El propietari de l’objecte, Mateu Coll, com a nebot de la dona representada, recupera la significació de la miniatura que sempre ha tengut a prop, i ens la conta i descriu, en allò que és i en allò que significa. Alhora, i acompanyant tot el llibre, el fotògraf Jean Marie del Moral ens fa l’aproximació visual i més enllà, perquè les fotos de la miniatura de la cel·la es conjuguen amb altres −tant a color com a blanc i negre−, del convent on es pot escenificar aquesta vida tancada.
Catherine de Montalembert escriu La vida lenta, en què en primera persona vol capficar-se dins Magdalena Gamundí per fer-nos entendre el transcórrer de la vida litúrgica, de la vida tancada per cercar Déu. Amb aquest text ens arriben les olors de l’any viscut entre la cel·la, els resos i el claustre, «un lloc per a pensar» −ens proposa Montalembert−, d’una altra forma de viure: «El temps, que passa d’una altra manera».
Arribam al gruix que el fa seu l’escriptura de Sebastià Perelló, qui permet l’«esporgar-se en la vida minúscula. Perquè aquí, el que és infinitament petit ens interpel·la». Com a poètica o com art de viure, en Perelló recorr la representació de la cel·la de la monja tancada des de la dimensió poètica de la minusculització. «En l’art de les coses petites hi ha l’estratègia virtuosa de cercar la insignificança», ens dirà. De l’obstinació, la paciència o la renúncia, que vista per la poeta Dickinson vendria a ser «la selecció contra si mateix», fins al buit habitat de la cel·la com a poema-objecte.
Finalment, però, La dona poca en què s’immergeix Biel Mesquida, és un text breu i mig tallat que des de la primera persona (per segona vegada en aquestes lectures tan particulars de la troballa d’antiquari), fa l’esclat que la monja tancada no va poder fer en vida, fent-nos sentir en la seva veu «el secret interior, amagat, la font obscura» en què es devia sentir dona humiliada. Ho fa volent «mirar més enllà de l’impossible». Ho fa tancant així cinc visions, partint de la primera més descriptiva, del sentit de viure tancada i exhibir-ho al món, tot a partir d’un objecte preciós.
