N o es podia dir, això que les mares no sempre són meravelloses. És un tabú que per sort s’està anant a norris. La literatura n’és una bona eina, per donar veu a aquestes lectures de la realitat. I ho està fent en mans d’una nova generació de novel·listes, especialment d’autores, que escriuen el món que ens envolta.
Això és el que fa Sandra Freijomil a la novel·la amb la qual ha resultat guardonada amb l’XI Premi Pollença de Narrativa. Un llibre excel·lent i agosarat que s’endinsa en una família que podria ser la nostra −o no−, però que dóna veu a una problemàtica real: «les mares no es trien» −ens ho dirà un personatge de la novel·la−, però, com és molt més important, «mare ho és qui vol ser-ne i no qui va de part».
Les mares no abandonen és una novel·la impactant en la qual es conjuguen diversos espais temporals d’una família, sempre des de la mirada narrativa de la protagonista, i en què es conjuguen el creixement anímicament sa d’una nina en un entorn familiar complicat i els seus motius: la ruptura de la família, la salut mental i el deteriorament cognitiu. Ho mostra tot des del punt de vista de qui en pateix les conseqüències, aquella nina que es fa persona en una situació d’abandonament emocional, però també que troba un aixopluc en una família de reemplaçament. Perquè «fer de mare es tria i fer d’àvia també» li recorda a la nostra protagonista la seva salvadora emocional.
Sandra Freijomil aprofundeix en el desenvolupament psicològic d’una nina que viu en mig d’una família desestructurada per mor de la malaltia mental, el suïcidi i la demència, però ho fa des d’un apropament càlid i tendre, amb molta sensibilitat, mentre va i ve del procés final de retrobament amb l’àvia capficada ja en el món blanc d’una demència avançada i la narració d’allò que va passar i de com va trobar una mare d’acollida, abans de convertir-se, ella mateixa, en dona i mare.
Com enfrontar-se a allò patit, a aquell abandonament emocional, i com entendre-ho −fins i tot posar-li paraules, que no perdonar−, és el que ens mostra la novel·la. L’estructura narrativa que acompanya aquest procés resulta excel·lent, de manera que fins i tot ens genera comprensió i no rebuig cap al procés de cada una de les persones implicades.
Les mares no abandonen conta una història que no ens agrada, però ens agrada molt que la literatura se’n sàpiga fer ressò i li doni veu. Perquè sí que hi ha mares que abandonen, i filles que en pateixen les conseqüències. Però també hi ha famílies reparadores (i segones oportunitats) i dones que en són molt conscients de què significa ser mare de bon de veres.
