Jean Giono, (1895-1970), Las riquezas verdaderas, (1937). «En el fondo, todo consiste en dejar que la vida impregne lo que se ha vuelto maquinal y mecánico.» pàg. 103
Aquest llibre és el testimoni d’un projecte d’insubordinació. Habitar la terra que ens acull amb la màxima responsabilitat, fer que les relacions entre els membres de la comunitat tinguin la transcendència que cal. El pa cuit en forns comunitaris no alimenta només el cos, dona lloc a un compromís que dignifica les persones.
Viure i actuar amb consciència, és la més revolucionaria de les actituds possibles, així ens ho diu Giono, que va deixar l’estabilitat d’un treball sedentari i segur, pel que fa als diners, per la incertesa de la vida posant com a centre el respecte a la natura i la convivència de les persones.
Ens diuen a la contraportada:
...»Manifiesto ecologista más poético que electoral, más dinámico que retórico...»
Les crisis ens porten a reflexionar entorn les nostres actituds i les seves conseqüències, les paraules escrites per Jean Giono l’any1935, ens obliguen a revisar les nostres escales de valors, ha fer tot allò que estigui a la nostra mà perquè la indiferència no prengui protagonisme.
...»No te digo que te sacrifiques por las generaciones futuras; eso son palabras que se emplean para confudir a las generaciones actuales; yo te digo, procúrate tu propia alegría...» pàg. 170
Una reflexió que no perd vigència, és una tasca a la qual s’enfronta cada persona de manera individual, no són suficients les experiències dels que ens van precedir. Cal aturar les inèrcies, formar part, tan activa com sigui possible, de la comunitat que ens acull.
Una relectura sempre necessària, una recomanació sense reserves.
