NO EM BASTA EL TEMPS PER ASSABORIR BONS LLIBRES.
He dit i repetit que llegesc i rellegesc set o nou llibres alhora. És un costum de lector que no vol ser “poema” com desitjava mares Jaime Gil de Biedma, sinó que vol ser “lectura”. Començ.
El 2018 vaig recomanar la biografia de Miró feta per Josep Massot, Joan Miró, el nen que parlava amb els arbres (Galàxia Gutenberg). Era un llibre en què Massot centrava la seva recerca en els anys 1983-1947: l’adolescència noucentista mironiana i la seva primera maduresa amb un panorama de les avantguardes d’entreguerres, i un epíleg on contava les fetes més significatives fins a la seva mort el 1983. Ara, a les 538 planes de Joan Miró sota el franquisme (1940-1983) (Galàxia Gutenberg), Massot ha fet una recerca en arxius personals, memòries, epistolaris i testimonis orals; ha consultat nombroses hemeroteques, ha llegit una grandiosa bibliografia interdisciplinària i ha revisat catàlegs d’exposicions privades i oficials. Amb aquests fonaments ha bastit una obra que sedueix i fascina per obrir-nos de pinte en ample la lluita aferrissada, ferotge i apassionada de Miró per fugir de les pressions del règim franquista. Podem veure el combat de l’artista per mantenir el seu art en un renovellament continu i la seva ètica per donar exemple a les generacions joves que només coneixien la dictadura. Veim ben a les clares un Miró que defensa els seus valors d’un art que no estigui sotmès a cap ideologia ni a cap economia, amb la llibertat de l’artista per damunt totes les coses. Una obra que ens ensenya moltes de veritats desconegudes sobre el nostre Miró en un temps gris i infaust de dictadura. Molt recomanat!
Sempre he estimat Joseph Roth, aquest escriptor jueu que va néixer el 1894 a Brody, Galítzia, als extrems de l’imperi austrohongarès, estudià a Viena i a Berlín, esdevingué periodista al Frankfurter Zeitung, fou un escriptor que ens ha deixat obres immortals i, amb l’ascensió del nazisme, fou prohibit i perseguit, es refugià a París on morí destrossat pel dolor dels esdeveniments i alcoholitzat el 1939. Recoman Job, La cripta dels Caputxins i El pes fals així com les cròniques del Viatge a Rússia publicades per L’Avenç Literatures. Ara acab de llegir La marxa Radetzky (L’Avenç Literatures), en una traducció extraordinària de Jaume Creus, que ens introdueix dins la família Trotta des de la primera aventura quan l’avi, el tinent Trotta salva la vida de l’emperador Francesc Josep i aquest el converteix en capità i l’ennobleix. A través de tres generacions de la família von Trotta vivim la decadència i l’esbucament de l’Imperi austrohongarès amb la figura central de l’emperador Francesc Josep, símbol de la vellor històrica i la desintegració entremig de les forces centrífugues nacionalistes que volen la seva desaparició. Un llibre potent publicat el 1932 i considerat per la crítica com la millor novel·la política europea. I jo afegirira que també és la millor novel·la poètica perquè ens mostra l’enfonsada del món d’ahir, amb les seves nostàlgies i les seves angoixes, que la Primera Guerra Mundial fa explotar. Una llengua extraordinària.
UN TEXT PLE DE MISTERI.
Vaig veure a Sara Mesa en unes Converses de Formentor i la vaig trobar fina, seca i llunyana. La vaig vigilar perquè la veia molt estranya i amb un aura molt distant. Sabia que havia estat finalista del premi Anagrama amb la novel·la Cuatro por cuatro, que m’havia semblat molt enrevessada i molt eixuta amb una energia seductora i vertiginosa. No havia trobat Cicatriz, que va guanyar el Premio Ojo Crítico de Narrativa, i de la qual Rafael Chirbes havia escrit: “Sara Mesa levanta una literatura de alto voltaje trabajada con precisión de orfebre.” A Formentor vaig fer fotos del seu clotell que em recordava un personatge de la Duras que es passeja per un edifici immens, devuitesc, una vella ambaixada amb okupes entremig del Bois de Boulogne. Potser la vaig convertir en un personatge tan literari que no vaig tenir cap empatia per conèixer-la. Ara acab de llegir Un amor (Anagrama) i m’he quedat de pedra. La capacitat d’invenció de Sara Mesa és tan innovadora com plena de sorpreses que travessen la quotidianitat més grisa i plana. Nat és una al·lota apassionant, una traductora que es muda a La Escapa, un nucli rural que sembla tret de la Castella buida, amb uns personatges que són d’una vulgaritat i d’una tristor que se’t contagia des del principi, anòmals i defectuosos. L’home pudent que li lloga la casa a Nat, Píter, un hippie que fa vitralls amb vidres reciclats, Andreas, l’alemany que ven verdures, la vella boja Roberta i el seu home Joaquín, l’al·lota de la botiga, els gitanos, el ca Sieso són presentats a la primera part. La novel·la, a les altres dues parts, va en un in crescendo que aconsegueix que el lector s’aferri a les planes com a un salvavides entremig d’una tempesta per aconseguit tocar terra ferma. Nat es converteix a poc a poc en una dona nova feta boc expiatori amarada d’una orfebreria de desigs i de pulsions que amaguen equívocs, desconeixements, passions secretes, transgressions, pèrdues, silencis, amb un llenguatge dissolvent i engrescador. Vertaderament, la Sara Mesa de Formentor era molt de ficció. No vaig parlar mai amb ella.
