Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Poesia

«Escric d’oïda»

Lluís Maicas, en aquest ‘Ple de jo’, transita pel món i ho converteix tot en poema

Lluís Maicas. ARXIU LL. M.

Pocs autors amb aquesta increïble verbalitzada escriptora com la d’en Lluís Maicas. Ell, com ben bé confessa al poemari que tenim entre les mans, «sóc un obrer de la paraula / que persevera en un horari de poesia / no menys estricte que el de l’escrivent / del departament comptable d’una fàbrica» tot i no aturar de pensar i reflexionar, «que intenta l’engany, el frau, fent creure al lector / que la dedicació, la insistència i la rectificació / són la inspiració que em regalen les muses.»

Lluís Maicas, en aquest Ple de jo que li ha publicat aquesta tardor la palmesana editorial Perifèrics (on ja hi té altres mostres de la seva poesia), transita pel món i ho converteix tot en poema. Dedicat als seus néts Francina i Lluís Marcel·lí, no els hi dirigeix a ells la paraula, sinó que els hi envia els poemes en què, a tots nosaltres, ens fa veure com és el món, tot voltant-hi. «Dins mi mateix només hi cap jo», ens diu d’entrada, malgrat el que s’amaga és la visió del món, mentre hi roda, «a qui ens vulgui comprar / com a record, li regalem la consciència».

Amb en Lluís Maicas i el seu Ple de jo voltarem per la displicència, per l’epidèmia de virus contagiats d’estupidesa humana, pels laberints que «esmerçaven / el temps en raonaments sense sortida.» La doble vida o de forma més simple, la vida oculta de tants d’objectes del nostre voltant ens la fa veure Lluís Maicas. Com l’ús de l’ortografia i la suspensió del pensament que es pot encabir en els punts suspensius; com els llibres, les sabates en parella, els cordons, la perruca, coses que en definitiva no són més que attrezzo del teatre on vivim, on Lluís Maicas recomana no abandonar «tots els personatges que soc, l’escena». La realitat convertida en metàfora, o com veure el doble sentit de tot allò del nostre entorn.

On la mort ja hi té forta presència: «cada horabaixa guanyat a la mort / és una nit salvada a l’obscuritat» i on Maicas li demana un pacte de manera que tot passi com toca, morir quan cal, sense malaltia, i especialment sense que els joves s’avancin als vells. «Temuda amiga mort» amb qui festeja (qui no?) en què els ritus es poden interpretar com una performance; aquí entra la seva visió d’humor absurd que l’ha acompanyat tota la vida, des d’on descriurà el món de la religió, però també el món de l’art: on l’artista és l’alquimista que en fa un miracle d’un objecte comú, i on també la perversió del llenguatge ens duu del dit comissari com organitzador de l’exposició a l’actual curador com a administrador de l’epidèmia.

Molt de sentit de l’humor per anar pel món i contar-lo és el que treu Lluís Maicas que, en quan al període històric que vivim, «som de quimeres polimèriques», ens dirà: «Nosaltres, habitants de l’edat del plàstic, / ens declarem d’estructura sintètica. / Elàstiques són les nostres existències, / de cautxú flexible són les nostres conviccions, / de goma dúctil, les nostres certeses certes.» En definitiva, una simfonia escrita d’oïda on «els somnis i les pel·lícules / plagien els arguments de la vida» és el que ens proposa Lluís Maicas a Ple de jo.

«Escric d’oïda»

«Escric d’oïda»

Compartir el artículo

stats