La infal·lible Viquipèdia defineix Josep Massot i Muntaner com a “monjo benedictí”. I no m’estranya que el protagonista es pugui sentir identificat amb aquest títol, perquè ¿què podia ser més important, al cap i a la fi, que una perseverant dedicació a les coses de la transcendència humana, a l’espiritualitat i a tot allò que, per abreviar, podríem anomenar, la religió? La veritat, però, és que “el pare Massot” ―que és com el coneixem els qui com jo no el coneixem molt o el coneixem majoritàriament a través dels seus escrits― encobreix una realitat professional immensament rica, amb una imbricació d’activitats professionals gegantina, inaudita i polièdrica. Res d’això és ditiràmbic: Massot és un escriptor en molts de registres que van de l’assaig als estudis acadèmics; ha estat i és encara activista cultural i polític; i és editor de llibres i revistes, entre moltes altres coses més. Quina vida més rica per un modest monjo benedictí!
Entre les dotzenes de temes que ha tocat la seva aplicada i disciplinadíssima ment ―i més que “tocat”, hauríem de dir que ha “aprofundit”― s’hi troba la història de l’etnografia musical de Catalunya i Balears i més concretament tot el que fa referència al gran recull enciclopèdic que es coneix com l’Obra del cançoner popular de Catalunya. I d’aquest magne estudi i dedicació n’han sortit molts altres temes i subtemes com l’estudi de figures com Baltasar Samper i Marià Aguiló, entre molts altres. A vegades llegint els potents assaigs sobre la Guerra del 36, escrits amb nervi i contundència, els perfils critico-biogràfics dels “escriptors i erudits contemporanis”, en la seva ja famosa fórmula, i els volums i volums d’assaigs inclosos en la seva monumental sèrie “A la ciutat dels llibres”, la seva dedicació a la història de l’etnografia o, com podríem dir avui en dia, l’etnomusicologia, queda un poc soterrada, si bé els especialistes, sens dubte, la tenen ben present.
I si el pare és músic, diu un refrany, el fill surt ballador. Massot prové d’una il·lustre família de músics i del que ara diríem musicòlegs. Guillem Massot i Beltran (1842-1900), a vegades conegut com el “Wagner mallorquí”, va ser un bon compositor de vena romàntica i molt inspirada. Un fill seu (i per tant avi del benedictí), Josep Massot i Planes (1876-1943) va ser també compositor i folklorista, autor d’una Colección de cantos, bailes y tocatas populares de la provincia de Baleares (publicada per Sa Nostra el 1984 com a Cançoner musical de Mallorca). A més, tenim en Melcior Massot i Planes (1870-1953), germà de l’anterior i organista de Santa Eulàlia, i, finalment, el nostre contemporani Biel Massot i Muntaner, germà de Josep i coautor (amb Joan Parets i Pere Estelrich) del Diccionari de compositors de les illes Balears. Tot el llegat de la família, per cert, incloent-hi Antònia Capó Garau, esposa de Massot i Planes, ha estat cedit a la Partituroteca i Centre de Documentació Musical de la UIB, institució fundada i dirigida per Joan Company i que des de fa tants anys ajuda a conservar el patrimoni musical de ca nostra.
De Massot, tots en podem aprendre alguna cosa. Sense ell i els seus escrits, per exemple, jo no hauria pogut publicar res sobre Baltasar Samper. Però més enllà dels temes puntuals, hi ha un aspecte de la seva obra que pot arribar a tothom sigui quin sigui el seu camp d’especialització. Bartomeu Fiol ho ha dit millor que ningú referint-se al seu llenguatge com a “modèlic (…) d’una naturalitat i fluïdesa extraordinàries que no crec que mai hagi fet mal en cap orella”. I sens dubte hi ha també la força dels arguments, els seus poders de persuasió i, en definitiva, tot aquell je ne sais quoi que va més enllà de la prosa acadèmica. Al políedre temàtic, que és l’obra de Massot, hi hem d’afegir un altre cara: la de l’estilista de la prosa.
