SOBRE LA LECTURA.
El propassat 25 de setembre de 2021 dins el cicle de Literanit MMXXI, organitzat per la Institució Francesc de Borja Moll, vaig fer aquest text: Joiós i creactiu vespre, amadors de la lletra, aquest manifest per a la lectura que escric per a vosaltres serà un teixit fràgil, delicat, senzill, molt íntim.
Mumare era mestra rural al Mas d’en Sales (Castelló de la Plana) i allí vaig aparèixer sobre la Terra. Estic molt content d’aquest fet, perquè des d’un bon principi el meu cervell va descobrir que sentia i pensava amb la riquesa d’accents, de músiques i entonacions d’una mala fi de dialectes de la llengua catalana, amb totes les capacitats d’enteniment i de plaer que això representa. La casa on vivíem era petita: a baix, hi havia l’escola i a dalt l’habitació de mumare i la meva, la cuina i el menjador. Tenia pràcticament el bressol devora la pissarra. Sentia mumare que ensenyava els infants a llegir i a escriure... I així vaig aprendre la cartilla. L’aprenentatge de l’alfabet i la capacitat de pronunciar fonemes, confegir-los per fer paraules i juntar paraules per construir frases fou una competència apresa amb l’amor de mumare, que conservava cartes que jo havia escrit als padrins quan tenia dos anys i busques! No puc oblidar la tècnica de Maria Montessori de mon pare, també mestre d’escola, que m’havia fet un abecedari de fusta pintat de colors, blau marí i verd, va ser una jugueta misteriosa i encantada que va omplir moltes estacions de la infantesa i em va donar una agilitat lectora extraordinària.
Perquè tot lector és subjectiu, sobirà, protagonista i responsable de les seves lectures. Primer de tot, he de manifestar que estic contra la lectura obligatòria, per exemple, la que es practica a l’ensenyament. No hi ha deure de lectura. El gran problema és accedir a la lectura per les vies de la seduccció, del passar gust i del plaer. Cal entrar en el territori de la llibertat d’acollir el plaer de llegir. Tota lectura està amarada de desig i seria aquest gest del cos (perquè llegim amb els cinc i més sentits) allò que no es pot nomenar, allò que no es pot dir. Emperò allò que sé de segur és que hi ha un erotisme de lectura. El desig és allà amb el seu objecte, el llibre.
Un apòleg claríssim d’aquest erotisme lector es troba en un episodi d’À la recherche du temps perdu, quan Proust ens mostra el jove narrador que es tanca dins el gabinet de Combray per llegir. Escoltau: «Pujava a sanglotar allà dalt de la casa, al costat de la sala d’estudis, davall les teulades, en una petita peça olorosa de l’iris, i que perfumava també un cassis salvatge que havia crescut defora, entre les pedres de la murada, i que passava una branca de flors per la finestra entreoberta. Destinada a un ús més especial i més vulgar, aquesta peça, des d’on es veia durant el dia fins la torre de Roussainville-le-Pin, va servir molt de temps de refugi per a mi, sens dubte perquè era l’única que em fou permès tancar en clau, a totes aquelles de les meves ocupacions que reclamaven una solitud inviolable: la lectura, el somnieig, les llàgrimes i la voluptuositat». Aquesta descripció proustiana del llegidor és germana de la meva quan tenia tretze anys, i els estius, a ca la meva padrina del Terreno, em tancava amb clau en el porxo. Era l’hora de la sesta i hi havia un silenci calent. Feia de la lectura un estat clandestí, separat del món; era un adolescent deportat sota el registre de l’imaginari. Tot el meu plaer era aquella relació dual amb el llibre, aferrat al llibre, amb el nas dins el llibre, amb el cos i l’ànima nedant en el llibre. Allà, en aquella clausura íntima en què es produïa la coalescència, la soldadura celestial entre jo i el llibre, vaig assaborir Rebeca, de Daphne du Maurier, Aloma, de Mercè Rodoreda, el Diari, d’Amiel i de Marie Bashkirtseff, L’educació sentimental, de Flaubert, Solitud, de Víctor Català, La cartoixa de Parma, d’Stendhal, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber, Cims borrascosos, d’Emily Brontë, i un llarguíssim etcètera.
En la lectura desitjosa, totes les emocions del cos eren allà, mesclades, enrotllades, nuades, entreteixides. Hi havia la fascinació i el dolor, la passió i la follia, la voluptuositat i la festa. Tot el meu cos estava tocat per saccejades i per calfreds. Em dedicava a descodificar-me sense ser-ne conscient, lletres, mots, sentits, estructures, però mentre acumulava les descodificacions, perquè la lectura és per si infinita, traient el tap de la direcció, posant la lectura en roda lliure, em sentia agafat en un capgirament paradoxal: no descodificava, sobrecodificava; no desxifrava, produïa, amuntegava llenguatges, em deixava incansablement i infinitament travessar pels llenguatge; esdevenia aquesta travessia.
Aquella lectura em feia percebre la multiplicitat simultània de sentits, de punts de vista, d’estructures en un espai estès fora de les lleis que proscriuen la contradicció.
I, per acabar, em deman: hi ha diferents plaers de lectura? Potser es poden definir tres castes de plers de llegir, tres vies per les quals la imatge de lectura pot capturar el llegidor.
La primera manera de llegir és quan el lector té amb el text llegit una relació fetitxista. Pren gust amb els mots, amb certs mots, amb alguns arranjaments de mots; en el text, els sedueixen fragments aïllats, extensions verbals que el fascinen, en què el llegidor es perd, s’hi submergeix. Aquesta manera de llegir la podem anomenar metafòrica o poètica, i l’erotisme del mot es degustat com una pràctica oral i sonora.
La segona manera de passar gust en la lectura podria ser l’oposada a aquesta: el llegidor és estirat cap endavant per una energia, per una força que està desfressada més o menys per alguna cosa de l’ordre de l’intriga. Gràcies a un suspens ben acordat, el llibre desapareix a poc a poc i és en aquest desgast impacient que es troba el gust. Aquest seria el plaer metonímic de tota narració en què el llegidor està atent a allò que succeix i al desvetllament d’allò que està amagat.
La tercera aventura de la lectura és aquesta manera en què el plaer ve al lllegidor i va lligada amb l’escriptura. La lectura és bona conductora de l’escriguera. No és que el lector vulgui escriure com l’autor que llegeix, de cap manera. Desig el desig que l’escriptor ha tengut del lector quan escrivia, desig “l’estima’m” que hi ha en tota escriptura.
I aquesta societat de consum que el necrocapitalime impulsa perquè siguem homogenis, amnèsics, insensibles, robòtics, tallats amb el mateix patró, no vol de cap manera un lector hedonista d’aquesta casta. Ens volen consumidors i punt. I per això ens bloquegen de per totes bandes.
I hauríem de despertar amb la lectura com a ressurrecció cap a la societat de produccció de lectors que formin la societat de l’escriure, del mirar, de l’escoltar, del sentir. No alliberarem mai la lectura, si amb el mateix moviment no alliberam l’escriptura!
I no oblideu mai un eslògan que ho resumeix tot: Llegir fa tornar guapos! Llegir fa tornar guapos! Llegir fa tornar guapos! Moltes de gràcies!
