La poesia de Damià Huguet es situa a un àmbit essencial, un aquí que és el d’un poble pagès del migjorn de Mallorca, que és foravila, Campos sempre. Terres de secà que s’estenen fins a la mar i formen una escriptura que té la seva gramàtica, un paisatge humanitzat pels jornals i les escarades de les generacions que s’hi han guanyat la vida. i al mateix temps han estat afaiçonades per aquest paisatge i aquest treball: Són, en l’expressió que hem convertit en una mena de tarja d’identitat del poeta, homes de call vermell (Com una casa antiga mil pics emblanquinada/ l’engrut del call vermell viu aferrat als cossos; batega entre les ombres dels plaers i els records…).
És un àmbit que des dels primers llibres d’Huguet s’eixampla, terra, país, Mallorca, pàtria, la raça catalana…, fins a abraçar, al final de la seva obra, el que ell anomena el corral mediterrani. Hi haurem de tornar, però abans convé aturar-se a remarcar que el mateix poeta es reconeix i es reivindica com un d’aquests homes de call vermell, de manera que si llegeix la gramàtica del paisatge, i proclama l’oceà de la cultura que tot foraviler a ritme d’escarada escura, reclama pels seus versos la condició de solcs, i quan parla dels calls del manobre parla dels propis calls de guanyar-se la vida amb una petita fàbrica familiar de material de construcció.
Aquest aquí campaner i mediterrani té com a contrapunt, com a referència a l’horitzó, París. Una ciutat que significa essencialment en paraules del mateix Damià, la llibertat, el punt de vista exterior necessari per prendre perspectiva. Un poc com el cinema, perquè la passió cinèfila és un altre dels elements bàsics en la seva equació poètica i en la seva vivència personal: no crec que es puguin entendre sense considerar la influència de la nouvelle vague, del neorealisme italià, de Buñuel. Després d’uns primers llibres on cerca i aferma la seva identitat de poeta, coincidint amb els anys intensos que edita la sempre memorable editorial Guaret de poesia, Huguet es lliura a una investigació radical, avantguardista, explorant direccions i maneres de fer: al llibre primer de la col·lecció central de projecte hi inclou un proemi on reclama per a l’escriptura poètica una mecànica semblant a la del muntatge cinematogràfic.
De forma molt coherent amb l’assumpció com espai propi d’aquest àmbit pagès, mediterrani, Huguet va desenvolupant una escriptura radicalment contemporània, moderna podria dir, usant com a primera matèria lingüística el que ell anomena la parla campanera, un material dialectal, plè de força i caràcter que només podem entendre com una manifestació d’aquella profunda, essencial, relació entre una comunitat humana i un territori. Anc que només fos per aquest assoliment, ja hauríem de considerar la seva aportació com una de les més importants i personals de la poesia catalana de les darreries del segle XX.
D’una manera que em recorda aquell un entre tants d’Estellés, Huguet es proclama, es reclama, home de call vermell però també damià de sang que vessa, i les seves relacions amb el Campos real no són sempre fàcils, li varen fer pagar ben cara aquella fotografia d’una agressió futbolística, o la seva oposició a projecte urbanístic d’Es Trenc: si em voleu mal acudiu sempre/ a la primera plana d’una foto única; No ens voldran ni escarnits: infidels al país./Campaners sense creu ni senyera./ Barriscar en ve de vell!.
Des d’aquest sentiment apassionat i dolorós de pertinença, amb una mirada personal i contemporània Huguet desenvolupa una visió poètica del que només puc anomenar una identitat: poeta del migjorn mallorquí, del seu encant i de l’home amarat de pols i sal de la mediterrània. És una visió tràgica que em recorda les pel·lícules essencials del neorealisme, i al mateix temps amarada d’un vitalisme tel·lúric, brutal, jo diria passolinià , que es manifesta amb especial intensitat als poemes orgiàstics que trobam, per exemple, a Els calls del manobre.
Damià Huguet va concebre la poesia com un acte de rebel·lia, com una forma d’acció, com un exercici de llibertat, grapejar la vida amb els calls d’una idea, i estimar, com un repte a l’imprevist i un acte escarrinxat de fe difícil, semblant al de l’home que llaura confiant en una anyada que pot ser no tendrà: la soca d’un país pot convertir-se en bastiment de casa nova/ si hi participa l’home./Per això mateix m’he fet fuster de les lletres.
Va morir dolorosament jove, als cinquanta anys, deixant una tasca d’editor valent i generós que no es pot negligir, una dotzena llarga de llibres de poesia, tan coherents, tan diferents, sempre personals, i les proses de Les fites netes, delicioses, a vegades combatives, tan útils per acostar-nos al bessó del seu món; a més d’un bon gruix de textos inèdits i/o inacabats que completen la visió que en tenim i ens fan enyorar més tots els llibres que hauria pogut escriure. La mateixa naturalesa lingüística i estètica, el caràcter de la seva obra, fa difícil que el cànon central i pot ser massa confortable de la poesia catalana li reconegui el lloc que mereix una de les aportacions , ho repetiré, més importants del darrer quart del segle XX, rotundament vigent.
Als darrers llibres, la seva veu s’amara d’una elegia que vibrarà d’emoció en reconèixer arreu de les terres mediterrànies la bellesa i el caràcter, la puresa, d’un món, d’una identitat, que per aquí començava a morir: Els guarets ja no parlen d’amors ni de silencis/ Mal adobats s’esquincen, gemeguen, dubten, ploren,/ sense guany, sense aturall …Llums de neó cremen la calma/ La meva illa acota el cap.
