Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dietari

(Des)aprendre a mirar

El poeta menorquí Ponç Pons, illòman declarat, crea un relat ‘montaignià’ de la seva estada a Nova York

Ponç Pons. QUARDERNS CREMA

Ponç Pons. QUARDERNS CREMA

El poeta i crític literari Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) ens porta a Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema) el dietari de la seva estada a Nova York l’any 2007, on conta en vers la història de Menorca, intercalada amb reflexions de tipus literari i existencial sobre els conceptes que millor defineixen el seu tarannà: illenquitat, illomania i escriviure.

Pons hi estudia les identitats d’ambdues illes; de la nord-americana, el genius loci de la qual són la pressa, els gratacels i la fusió multicultural; i de la balear, el temps ralentit, l’excel·lència paisatgística i arqueològica i l’honradesa de les seves gents. Ho fa des de l’hotel Roger Smith, a la Lexington Avenue, on també es filmà l’escena de La temptació viu a dalt en què, sobre un respirador del metro, se li alcen les faldes a Marilyn Monroe. Repassa l’autor el recorregut d’una Menorca que passà per diverses cultures i mans, i que conegué, diguem-ne a mode de pinzellada, el poder islàmic durant uns quatre segles, el britànic (s’hi engendraren mots mestissos com boínder, moguin o estèpel) i el francès (el mariscal Richelieu hi fundà el poble de Sant Lluís). Tot plegat ho intercala amb incursions i reflexions culturals, com quan sembla estar immers dins el Digueu-ne son de Henry Roth o a la pel·lícula Manhattan de Woody Allen, o fins i tot a les obres de Pablo Serrano i Alexander Calder al MOMA.

És Nova York per a Pons una barbàrie, com diria Montaigne. Un ens mòbil amb una societat que evita mirar-se als ulls als ascensors i que no forma part dels costums i usos de l’autor, que empetiteix i minimitza les persones. És una metròpoli que, visitada i en paraules de Diògenes de Sinop, et fa més “ciutadà del món”, però que alhora empeny l’autor en l’enyorança d’un espai heideggerià, en un recer contra l’angoixa. En aquest viatge introspectiu, trobam un Pons molt observador i interessat en la tipologia variada de la persona que viatja (Tzvetan Todorov va suggerir a Nous et les autres, als anys vuitanta del segle passat, entre el viatger assimilador, el turista, l’aprofitat, el filòsof i l’impressionista), un menorquí que passeja pels carrers de la ciutat que mai no dorm i és un haijin més; un haikuista japonès que viatja entre el jo que escriu i el jo que viu, que conjuga els dos verbs en un escriviure constant.

(Des)aprendre a mirar

Comparades amb l’obra del reconegut arquitecte Oscar Niemeyer, les línies del poeta defugen dels angles rectes, dels artificis de la gran ciutat i s’inspiren més en les corbes, els paisatges plens d’ocells, les mates, els ullastres, que no pas en la disbauxa. Tot i el seu menorquinisme, valora el verb nomadejar i reconeix que recórrer món li ha ensenyat que la torre important no és la d’ivori, sinó la de Montaigne. Amb tot, no deixa de qüestionar, com ho va fer Heidegger un segle abans, si les persones hem desaprès a mirar, en estar obcecats en el coneixement i experiència que portam d’origen, prèvia a la incursió en un nou territori i sense intenció de voler incorporar nous pensaments o visions al nostre historial de vida.

Agermanat amb el camp, Ponç Pons és el nostre particular Robert Frost. És un budista d’Alaiork; sempre estretament relacionat amb els territoris, els rurals, sense artifici, que crea versos amb so i amb sentit, i fidelment compromès en la lluita contra les imatges negatives i estereotipades envers la vida rural (“el campo ahoga a la ciudad”, sentenciava Unamuno) i que agraeix l’entrega d’aquells nord-americans que arriscaren la seva vida per alliberar-nos d’un Hitler i un nazisme que haguessin devastat Europa.

Compartir el artículo

stats