Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Ran de mar

Prop del mar

El mar ens obre expectatives, és lloc de partida, o només de repòs, d’agosarats Ulisses en la recerca de la seva Ítaca

Portocolom. YOUTUBE

Portocolom. YOUTUBE

Acabava de pujar una de les muntanyes de Prades, en terres de ponent del Principat, i mirant lluny vaig veure una massa blavosa, amb el cor eixamplat vaig cridar: –mira, el mar! Aviat em varen corregir amb un somriure: No , allò no és el blau de la mar sinó que són les muntanyes del Pirineu, i vaig sentir com l’angoixa m’arrapava el mig del pit; el mar, com l’enyorava i no me n’havia temut. Vivint a Barcelona, els caps de setmana aprofitava per fer una fuita per la vorera, però vaig deixar de fer-ho, aquella mar no era la meva mar. La meva és a Portocolom, a toc de tenassa, amb la sentor de les barques de pesca i les xarxes estirades prop del moll. Amb la part vella i la capella dedicada a la Verge del Carme, com no podia ser d’altre, amb les cases planta baixa, senzilles, de persianes i veïns que seuen a la fresca per fer la xerrada sempre que fa un poc de bo, d’habitacions només amb cortina enlloc de porta, de cuina humil i marinera i deliciosa. D’arròs de peix com el que feia la mare den Toni de Sa Sínia i un tassó de fresque (gelat de Can Llenya,) de postres. Però també hi ha l’olor d’aftersun, les zones d’hotel i d’edificis endiumenjats de metalls i pedres sofisticades i d’arquitectures que volen ser innovadores, de cotxes, de taques d’oli que suren sortint del motor de la barca o de la moto nàutica, de gent que parla de manera estranya, de plàstics que suren. Una mar víctima de la febre constructora, del dobler part damunt de la natura i el ben estar, víctima del tragí irresponsable i irrespectuós de visitants que no venen a conèixer si no a xuclar el Port. Deia Maria Mercè Marçal parlant de Rosa Leveroni, que el port és el llindar entre el mar i la terra, participa de tots dos, és el lloc de retorn però també de possible –o impossible– nova partença. Aquesta dicotomia, aquesta proximitat del mar, és allò que ens alimenta històries de pirates i d’arruixamantells que governaven el mal temps i les tempestes, de mariners que no varen tornar, de sirenes encisadores, de nits màgiques i secretes sota la lluna, d’aventures de “contrabandol”.

Aquest mar que ens obre expectatives, aquest lloc de partida, o només de repòs, d’agosarats Ulisses en la recerca de la seva Ítaca. La llar de bussejadors enamorats dels forats i les llums del fons marí. I de racons que formen part de la nostra morfologia: la Cova Foradada, el Far, el Faralló, la Cova Gran, i un poc més enllà, s’Algar, la cala salvada de les mans de l’especulació, amb el penyal Roig allà expectant, el mateix que canta s’Estol del Gerricó a la Sirena de s’Algar.

El meu, el nostre, és el port on al segle XIX s’embarcava el vi cap a França, el lloc on alguns hi troben l’origen del mot tan nostrat, tan de la vila, que són els “estrigassons” (pèsols, o xítxeros en altres indrets), i diuen que els nins apuntaven al clatell dels mariners amb un “tirador” d’aquestes boletes verdes i els francesos es queixaven de “le tir des garçons” i d’aquí, dit aviat i amb la pronuncia de casa, vendria el mot estrigassó. Allà mateix, molts anys enrere, uns dos mil i busques, ja hi havia estadants en navetes , res de xalet amb parabòlica, en una societat molt comunal i pacífica , que habitaven en els Closos de Can Gaià. El mateix port que a principis del segle XX lluïa un hidroavió, que era una escola de pilots, amarrat devora el moll.

El nostre és el port que novel·la Llúcia Ramis, el que escriu Miquel Bauçà, que pinten Miquel Barceló i en Rafel Joan, que amara els poemes de Glòria Julià, que té sang de mestres d’aixa i patrons de llaüt. Lloc d’artistes, de picadors, de gats i de gent tranquil.la que se sap agombolada per la mar, aquesta mar que fa forat i tapa. La mateixa que un dia bramula amb tota la seva força i al cent demà ens bressola amorosa, la capsa dels mils blaus, de la força de la vida en aquest planeta. La mar lila lila de Blai Bonet, la de l’havanera amb lletra de Jaume Vidal Alcover que tant agradava a Antoni Artigues, un altre enamorat de la mar . La mar malmenada com el port, que sortim a defensar per a que no ens l’espenyin més, amb una crida desesperada d’una mica d’amor , de respecte, de voluntat, per poder salvar la vida immensa i valuosíssima que conté. Aquests crancs i pops i gambes que encalçàvem pels mollets de petits, les prades de Posidònia, les nacres que ja no hi són, els esparralls i les llisses, els sards, les donzelles, els pops, les tonyines, els anfossos i, a tall de tardor, les llampugues i els verderols... quanta vida!. El port, el meu port, com resava un cartell que va fer ja fa estona Miquel Barceló i que és més present que mai, és Portocolom en perill de mort. Un crit que ens xapa l’ànima a tots els enamorats de la mediterrània, de la saladina i de viure prop del mar, perquè no en sabríem de cap altre manera.

Compartir el artículo

stats