La Serra de Tramuntana, un dels mites de la mallorquinitat (i usam aquest terme amb totes les prevencions possibles), és des de fa temps preocupació per a bona part de la nostra societat. I per a tots és també un projecte per concretar encara. L’Arxiduc Lluís Salvador senyalà el camí via gestió de les seves finques agrupades amb el nom genèric de Miramar (Miramar, Son Galzeran, Son Moragues, etcètera), que comprà entre 1872 i 1901. Un camí amb barreres. Les de sempre aquí: visió a curt termini, egoísme primari (bé que entenedor), temor a la pèrdua de béns, poder o influència, prevenció contra les Administracions, legislació ineficaç o insuficient i de vegades precària, fantasiosa o temorega, aversió a allò públic i de dimensió social... Tot molt illenc, molt mediterrani.
La història de la conservació de la Serra de Tramuntana de Mallorca és el centre d’interés del text de Joan Mayol. La conservació de la Serra té història, i cal afegir-la a la Història de la Serra i a la Història del Conservacionisme. Una història viva, inacabada, interessant. El llibre és breu i bo de llegir, i és generós pel que fa a la quantitat d’informació que ofereix en massa poques pàgines. Amb seny, sentiment, experiència i expertesa, Mayol mostra l’itinerari que ha caminat durant més d’un segle la societat mallorquina interessada a construir una base d’idees que afermin la inevitable gestió conservacionista d’un paratge tan singular, tan bell, tan interessant i tan econòmicament atractiu: la Serra.
Perquè, la Serra ha estat, com qualsevol altre medi natural, objecte d’explotació econòmica. Els recursos naturals amb què ha proveït la població del seu territori i de l’illa són diversos, i van des des d’allò més material i bàsic, posem per exemple el carbó, l’oli, els tords o la pega, fins a allò immaterial constituït per un mesclat dinàmic de valors paisatgístics, folklòrics, tradicionals, patrimonials, estètics, contemplatius, que en el fons són també profundament econòmics, encara que no siguin comptabilizats (serveis socials i ecològics) ni siguin entesos ni valorats encara per la població. De ser un espai agrícola, la Serra ha passat a ser un espai d’oci. L’ús actual de la Serra (urbanització parcial, massa sovint especuladora, turisme de masses, pas i usos sense gairebé control de visitants ociosos) pot resultar letal per al mite, el pot transformar en un simple parc temàtic que, per si fos poc, no rep cap compensació dels beneficis que hom extreu de tots aquests usos. A la Serra s’hi ha abandonat l’ús agrícola-ramader tradicional, el que definí durant segles un model de relació humà/medi natural i, en conseqüència, creà un paisatge mític. En l’actual món global, i per ser poc competitiu, aquest model és a punt de col·lapsar. Què cal fer, doncs, amb la Serra?
Joan Mayol, que té al seu llarg currículum el mèrit d’haver estat fundador del GOB i de Tramuntana XXI, associacions conservacionistes amb vocació d’influir en les decisions polítiques i de gestió del patrimoni natural i cultural balear, posa les principals fites del procés pel qual la Serra ha passat de ser un delit de l’Arxiduc Lluís Salvador, si més no en la part que posseïa, a ser, en els perimers anys del segle XXI, un espai catalogat com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, en la categoria de Paisatge Cultural. I entre aquestes fites es fan evidents, gràcies al text de Joan Mayol, les intencions i propostes d’altres personatges encisats com l’Arxiduc amb les belleses i elements naturals, culturals o patrimonials de la Serra: Miquel dels Sants Oliver, Josep Ramis d’Ayreflor y Sureda, Josep Tous i Maroto (figures de la cultura nostrada), l’arquitecte Gabriel Alomar, els enginyers forestals Joaquín Ximénez de Embún i González i Mateu Castelló Mas (els dos mereixedors del reconeixement i de l’homenatge que Mayol els dedica), i també Miquel Morey (ecòleg), Miquel Àngel Llauger (enginyer), el mateix Mayol... Cadascú, i altres, en un pla diferent.
El Miramar de l’Arxiduc originà sens dubte el mite de la Serra: paisatge costaner admirable, Ramon llull, oliveres de soca convulsa, Sissí i altres visitants il·lustres, el voltor engabiat a Miramar, el cim del Teix que també captivà Robert Graves... Si Miramar –bessó de la Serra on si destil·la bona part de l’essència insular– era primer concebut, amb paraules pioneres del mateix Arxiduc, i quasi gestionat com un primer parc natural europeu, la Serra de Tramuntana sencera ha estat successivament Paisaje Pintoresco, Paratge Natural i Patrimoni de la Humanitat. D’això ens parla Mayol.
És fàcil sostenir els mites: basta recordar-los de temps en temps. És difícil imaginar i engegar un projecte compartit que permeti la permanència i la millora dels valors que convertiren en mite un espai com la Serra. Ho senyala, en un pròleg rigorós i igualment sensible, Joe Holles, president de Tramuntana XXI: “[Mayol] ens parlarà de la història heròica de la proteció de l’espai de major diversitat de les Illes Balears, però també de la difícil conciliació d’interessos oposats, de rivalitats i conflictes entre les parts i de la necessitat de guiar-se per ideals que van més enllà dels interessos de qualsevol col·lectiu o època”.
