Contagio, és un llibre oportú, que no oportunista. Tracta sobre les epidèmies i pandèmies que s’han produït en els darrers segles. El llibre fou publicat per primera el 2012 i fou traduït a principis de la pandèmia l’any passat. El primer que crida l’atenció és que si sabien tantes coses sobre perills imminents perquè les autoritats no havien pres cap tipus de mesura. També crida l’atenció els que s’atorguen el paper de Jeremies al afirmar: jo ja ho havia dit (que vendria una pandèmia). El món científic, especialment, estava a l’aguait. Encara que no tracti de la pandèmia que vivim ara impossible llegir el llibre sense tenir-la en compte i veure com els fets es repeteixen de manera constant. S’hauria de prevenir la pròxima.
L’autor del llibre és David Quammen (Connecticut, 1948) divulgador científic, especialment en temes d’ecologia i evolució dels que ha publicat quinze llibres per als que ha rebut diversos premis. Col·labora en publicacions: National Geographic, Outside o Rolling Stone. Quammen ha invertit sis anys en escriure aquest llibre que és molt dinàmic perquè a part de descriure els estudis fets sobre les pandèmies ha acompanyat a científics en les seves feines de camp a la caça d’animals en diversos continents a la recerca de virus, el que li dona un component d’aventura molt ben descrit. A més, ha entrevistat a autors d’estudis en els laboratoris on treballen aconseguint uns testimonis directes molt vius. I allà on no poden arribar les evidències científiques per manca d’informació ho supleix amb descripcions molt suggestives carregades de lògica sobre com pogueren passar determinats fets, com a exemple, es pot destacar la descripció que fa de la transmissió de la sida de ximpanzés a humans.
El llibre està dedicat a l’estudi de les malalties provinents de zoonosi, és a dir, originades per aquells microorganismes que habitualment viuen com a paràsits dins un altre organisme sense provocar-li aparentment cap malaltia. Aquests organismes portadors reben el nom de reservoris. D’aquests reservoris poden botar a altres espècies provocant malalties al superar el sistema immunològic i provocar efectes de distinta intensitat, infeccions locals, epidèmies o pandèmies sobre l’espècia humana i altres espècies que també poden ser infectades. En nou capítols es presenten malalties provocades per virus i microorganismes, cada un d’ells acompanyat de la corresponent història d’infeccions, intents d’identificació, captura, trobada de reservoris, vectors de transmissió, tractaments o mesures socials preses. Qualcuns d’ells de noms ben coneguts altres no tant o quasi gens: èbola, Hendra, VIH, febre Q, SARS, Nipah, ràbia, Marburgo, herpes, diversos tipus de grip, grips, larves.
Entre els reservoris més coneguts hi ha les rates pinyades (ratspenats) que són les sospitoses habituals. Ens podem demanar per què és així. En primer lloc, les rates pinyades són molt abundants, representen el 25% de tots el mamífers, de cada quatre mamífers un és un ratpenat. També es tracta d’un animal molt social. Formen colònies de milions d’organismes Els hi agrada dormir acaramullats en coves o sobre arbres, facilitant la transmissió virus-organisme, molt més fàcil que en individus aïllats. Tenen una llarga història evolutiva, han anat canviant durant cinquanta milions d’anys, això ha ofert moltes possibilitats a l’evolució conjunta amb els virus. Usen una gran diversitat d’aliments els restes dels quals queden a terra. Recorren molt de quilòmetres, desenes cada dia per cercar el seu aliment. També n’hi ha de migratoris que poden recórrer mils de quilòmetres amb el canvi d’estacions. Són organismes d’una gran longevitat, poden viure fins a 25 anys. És evident que tots aquests punts comentats van a favor de poder disseminar virus en l’espai i el temps possibilitant noves infeccions
De virus, que segons un investigador són una mala notícia recoberta de proteïnes, n’hi ha de moltes classes, però una diferència essencial és l’àcid nucleic que els forma: ADN o ARN. Els grans provocadors d’epidèmies són aquests darrers. L’ARN està format per un sol filament de nucleòtids el que vol dir que les mutacions, els canvis, siguin molt més fàcils. Aquests canvis poden representar noves possibilitats de provocar malalties.
Fins aquí ls circumstàncies específiques dels virus, però una gran responsabilitat ens cau a sobre com a espècie humana per la nostra relació amb el món natural. En primer lloc, la gran expansió en població que aviat arribarem als 9.000 milions. Una font de menjar abundantíssima per als microorganismes. La destrucció dels ecosistemes: desforestació, carreteres, agricultura, extracció de minerals, contaminació, comerç de tot tipus, zones residencials, canvi climàtic. Al destruir els ecosistemes naturals fan que els organismes que hi viuen es dispersin acompanyats dels virus (sempre paràsits) i cerquin nous indrets on la seva irrupció pot provocar terribles pandèmies.
La ciència sorgeix com el baluard que ens pot defensar d’aquests atacs. És molta la informació que es tenia acumulada sobre la possibilitat de pandèmies. Existeixen centres especialitzats que actuen com una talaia en previsió de com evolucionen els virus en el seu món i les possibilitats de provocar noves pandèmies. La feina és arriscada, sanitaris i científics han pagat amb la vida la seva dedicació. La ciència fa la seva tasca, convé que les administracions facin la seva.
