CLAREDAT, CALMA, MÚSICA, ALQUÍMIA DEL VERB.
Encara que l’amic i poeta Zagajewski morís el proppassat diumenge 21 de març de 2021, això que escric no és un obituari sinó un cant de recordança. L’any 2004, quan el vaig conèixer en persona, ja em deia coses així: “En un poema l’alegria s’uneix amb la desesperança, l’observació mandrosa d’un carrer amb el pressentiment de les qüestions misterioses, el principi i el final de la vida. En un poema, l’ambivalència de la vida, les seves enutjoses contradiccions, es converteixen en art, en una imatge, s’il·luminen amb un altre fulgor. La poesia és capaç de convertir la depressió en melancolia, que és tan noble com un teixit antic.” Me’l va presentar l’amic pintor Miquel Barceló i anàrem plegats a veure el retaule barcelonià a la Catedral de Mallorca. Era un migdia assolellat de primavera. Zagajewski dins la Seu semblava un profeta de l’antic testament: cabells blanquíssims i onats, expressió afable amb un toc d’enigma seriós, discreció envoltada de silencis significatius, paraules comptades i sospesades amb la intel·ligència del vers sensible, lentes complicitats, simpatia de tímid. En Miquel contava fil per randa tota l’aventura d’aquella intervenció i ell escoltava molt atent. Havia d’escriure un text sobre la ceràmica del felanitxer i volia que la pell d’argila en fos la protagonista. Vaig poder veure com quedava impressionat per aquella gegantina multiplicació de pans i peixos: tot un catàleg de les imatges barcelonianes. Els vitralls tapiats i constel·lats d’un eixam de petits quadradets de vidres de colors –proves d’artista–, creaven una atmosfera submarina. Zagajewski és un fan de Barceló i té una mirada molt singular sobre la història de l’art, com molt bé reflecteixen els seus poemes. Record la rítmica tímida dels seus gestos, la veu baixa i d’una calidesa seca que diu observacions justes i puntuals, els camins que es fan entre els homes que s’escolten, la fragilitat del gest més mínim, la politesse una mica excessiva i amb unes rialles còmplices per qualsevol doi que comentàvem que perfumava l’alegria fondíssima de la trobada. Després acabàrem amb un dinar al restaurant Chopin en què conjugàrem tesi i plaer i sobretot aquest humor paradoxal que Zagajewski donava a voler..
ALGUNS BIOGRAFEMES D’UN POETA PROFETA.
Roland Barthes quan parla del biografema diu: “Si jo fos escriptor, i estigués mort, m’agradaria molt que la meva vida es reduís, per la cura d’un biògraf amistós i desimbolt, a certs detalls, a certs gusts, a certes inflexions, diguem-ne biografemes, la distinció i la mobilitat dels quals pogués viatjar fora de qualsevol destí.” Això és el que he volgut fer amb aquest home savi i sensible que vaig poder llegir (primer de tot, en edicions franceses de Laurence Deyèvre i, després, sobretot gràcies a les traduccions creatives i literals de l’amic poeta Xavier Farré en segells com Quaderns Crema i Acantilado i, finalment, algunes altres al segell Pre-Textos) i vaig poder conèixer en viu i en directe. Zagajewski va tornar a Mallorca el mes de maig de 2016 per inaugurar el programa “Habitació 2016”, en què va reflexionar sobre la relació entre l’escriptura i el món turístic, en una experiència ideada pel poeta Sebastià Perelló i aquest cronista, que va resultar innovadora i pionera dins la tradició dels hotels literaris. En aquesta estada em va confessar la seva passió per la Mediterrània en allò sensual i allò essencial, amb aquesta combinació d’històries antigues que sempre el varen apassionar. Un home del Nord que adorava el Sud i que deia que l’eix del seu destí era la poesia, l’amor i els viatges. El 2017 el vaig convidar al XIX Festival de Poesia de la Mediterrània, on va recitar amb energia i entusiasme els seus versos al Teatre Principal de Palma. Allà ens digué paraules alades: “El foc del soldador uneix diversos metalls, el foc de la metàfora uneix diversos àmbits d’experiència, provoca que per un moment puguem veure el nostre destí com saltironeja davant nostre amb un vol semblant al vol d’una oreneta.”
És considerat com un dels poetes més significatius de l’anomenada generació de 1968 o de la Nova Onada, que es distingiren per fer una poesia combativa contra la dictadura del règim comunista i a favor de les llibertats democràtiques. Creà dos dels principals lemes d’aquest grup: “Digues la veritat” i “Parla clar”. Així mateix, Zagajewski, que ha fet una poesia en què la recerca de la bellesa, del fervor i de la llibertat es fan u, es considera un dissident dels dissidents i ha declarat que “la poesia rau en una altra contrada més enllà de les immediates lluites partidistes, i, fins i tot, més enllà de la rebel·lió, sia més o menys justificada, contra la tirania.” I ha defensat que el poeta ha de ser conscient de la història i conjugar la ironia i l’èxtasi.
Entre 1976 i 1978 les seves obres foren censurades i prohibides pel govern comunista. Zagajewski l’any 1980 s’exilià a Alemanya, i el 1982, a París, on visqué fins a l’any 1989, quan comença a fer de professor visitant associat de Creative Writing en diverses universitats (Houston, Chicago, etc.) dels Estats Units. L’any 2002 retornà a Cracòvia, on vivia. De la seva producció poètica destac: Comunicat (1972), Carnisseries (1975), Carta. Oda a la majoria (1982), Anar a Lwów (1985) Llenç (1990), Terra del foc (1994), Desig (1997), Anhel (1999), Retorn (2003) i Antenes (2007). Entre la seva narrativa cal esmentar Calor i fred (1975) i Oïda absoluta (1982). I entre els seus assaigs, El món no representat (1974), en col·laboració amb Julian Kormhauser, Solidaritat i soledat (1986), Dues ciutats (1991) i En defensa del fervor (2002). Té un esplèndid llibre de memòries: En la bellesa dels altres (1998). Acab aquest record amb unes paraules d’ell que deixaren empremta dins meu: “Un poema ha de tenir una jungla d’imatges i metàfores. S’ha de dirigir cap a un sentit, però ha de tenir obstacles que el desvien de la direcció, alhora que l’enriqueixen.” Llegiu Adam Zagajewski, us eixamplarà la vida, us ajudarà a viure!
