Es pot contar la resistència antifranquista a través de dos personatges aparentment secundaris? Enric Juliana demostra que sí. Ho fa a través de les 360 intenses pàgines del llibre Aquí no hem vingut a estudiar (Aquí no hemos venido a estudiar, en la versió castellana).
L’autor, que actualment és director adjunt de La Vanguardia i delegat a Madrid del diari, demostra uns coneixements gairebé enciclopèdics sobre els anys més foscos del franquisme i els moviments d’oposició a la dictadura. Però en lloc d’escriure un llibre d’història amb centenars de referències bibliogràfiques a peu de pàgina, agafa dos peons de la lluita antifranquista per il·lustrar els moviments de peces sobre el tauler d’escacs.
Els peons són Manuel Moreno Mauricio, MMM resumeix l’autor, i Ramón Ormazábal. El primer és un treballador metal·lúrgic emigrat de Granada a Badalona. El segon és un basc valent. Els dos militen en el Partit Comunista d’Espanya, l’única força real de l’antifranquisme en els anys posteriors a la II Guerra Mundial. Alguns somnien amb la caiguda de la dictadura nascuda del feixisme, altres creuen que va per llarg. Són detinguts quan intenten reorganitzar l’oposició a l’interior del país. Ambdós acaben a la terrorífica, gèlida i humida presó de Burgos.
Són fidels al partit, però a la vegada mostren les dues corrents d’opinió sobre el moment en què caurà Franco. L’andalús emigrat a Catalunya creu que la democràcia trigarà a tornar i que cal formar-se per aquest futur llunyà. El basc veu un col·lapse proper del sistema dictatorial i defensa una pressió constant, amb accions de protesta fins i tot dins el presidi per accelerat la caiguda. Aquestes dues posicions expliquen el títol del llibre. Aquí no hem vingut a estudiar, diu Ormazábal. Moreno retira la negació.
Aquesta és la visió de detall del tauler d’escacs. La que es fixa en els moviments dels peons. Però sobre el llibre d’Enric Juliana també hi juguen els personatges que mouen les peces, de vegades per sacrificar-les sense compassió. Encara més, també en són protagonistes aquells que, sense participar oficialment del joc, ordenen i manen com s’han de moure alfils, torres, reines i reis.
Individus poderosos com Winston Churchill, que a Potsdam salva a Franco quan rebutja la intervenció que reclama Ióssif Stalin. L’impacient dictador soviètic demanarà tan sols tres anys després “terpenie, terpenie” –paciència– a Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri. Com Leonid Brézhnev, que el 1967 proposa al líder comunista espanyol que defensi la restauració monàrquica. O Gerald Ford i Henry Kissinger que, reunits amb Mao Zedong, li comuniquen que els Estats Units donen suport al rei Joan Carles i a l’entrada d’Espanya a l’OTAN.
El coent del llibre, afegit sempre amb moderació, es troba en els centenars de personatges amb intervencions breus. Com el capellà Pitillo, que es planta davant Eva Perón per demanar clemència pel seu amic comunista condemnat a mort. O com el pastisser d’Amer, que després de fugir de Catalunya cap a l’Espanya feixista, fa negoci a la presó de Burgos i torna al seu poble amb un vestit de falangista. Es tracta de Francesc Puigdemont, avi de l’expresident de la Generalitat. O Jesús Monzón, que comanda la invasió republicana de la Vall d’Aran el 1944, és expulsat del PCE i acaba donant classes als empresaris mallorquins a l’lESE, el centre de formació per a la democràcia que funda Jeroni Albertí.
Aquí no hem vingut a estudiar és una història d’homes amb els seus errors i encerts, amb grandeses i misèries. Individus famosos o desconeguts que saben adaptar-se als canvis i altres que queden engolits per la roda dels esdeveniments. Tots ells, amb grans o petites responsabilitats, participen de la ziga-zaga de la història en temps cruels.
