Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Verdi, l’agricultor cosmopolita

Als 120 anys de la seva mort i als 150 de l’estrena d’Aida

Verdi, l’agricultor cosmopolita

Verdi, l’agricultor cosmopolita

Potser una de les grans contradiccions en la vida de Verdi és que va néixer a França, o més ben dit, va néixer a Le Roncole (Itàlia) quan era territori francès baix l’ocupació napoleònica. Conseqüentment, el compositor va rebre el nom (en francès) de Joseph Fortunin François o sigui Giuseppe Fortunino Francesco Verdi. I és una contradicció perquè no hi ha cap altre compositor que simbolitzi Itàlia tan bé com Verdi pel caràcter reivindicatiu, patriota i nacionalista que impregna directament o indirectament totes les seves òperes.

Va ser a Le Roncole, precisament, a on el petit Peppino va rebre les primeres lliçons de música del vicari parroquial i a on ja a nou anys el substituïa a l’orgue per acompanyar les celebracions de la modesta església rural. Desagraït, Verdi seria sempre anticlerical, però en el fons va quedar profundament marcat pel catolicisme i per aquella infantesa plena de misses, casulles i escolans amb roquets emmidonats. El seu Requiem i les Quattro pezzi sacri escrites pràcticament al final de la seva vida són obres fondes i d’exaltat catolicisme que reconeixen la transcendència humana i Déu.

A divuit anys va suspendre l’examen d’ingrés en el Conservatori de Milà, un fet tràgic per a un jove aspirant a músic i que sens dubte marcaria moltes de les seves òperes posteriors, moltes d’elles centrades en els exclosos, com ell al Conservatori. Vet aquí els jueus de Nabucco; la dona rebutjada per la societat de La traviata; els protestants oprimits pels catòlics als Països Baixos de Don Carlo; o els discapacitats i “deformats” com el geperut de Rigoletto. El Conservatori de Milà, amb tota la barra del món, avui en dia rep el nou de Giuseppe Verdi.

L’òpera Nabucco va ser el seu primer gran èxit. És la història dels jueus oprimits pels babilonis. El conegut “Va pensiero” es canta a l’uníson expressant la unitat dels jueus davant els opressors i simbolitza al mateix temps la germanor dels italians davant els invasors estrangers. Amb aquest missatge de nacionalisme idealista i de forma aberrant, Verdi va ser manipulat i adoptat per Mussolini i més actualment per la Lega populista italiana. Els efectes de la música, especialment quan és bona, són imprevisibles.

Verdi va enviudar a vint-i-sis anys i va perdre dos infants. Aquesta tragèdia personal possiblement va informar la seva concepció de Rigoletto, la història d’un geperut que gràcies a la seva deformació fa riure els cortesans de la cort del Duc de Màntua i que, a més, és viudo i perd una filla. Contràriament a la norma en òpera en què el tenor és l’heroi de l’argument, aquí Rigoletto és un baríton, donant així fondària emocional a un discapacitat humiliat per un Duc-tenor que canta, com si res “La donna é mobile” expressant que les dones són éssers superficials. Verdi va ser feminista abans que la paraula existís.

La traviata és una altra òpera que simpatitza amb el punt de vista femení. Violetta és una dona de vida dissipada que festeja un al·lot de casa bona. Quan es coneixen canten desenfadats la famosa “Libiamo ne’ lieti calicí”. La felicitat no dura molt, però. El pare del jove li demana que renunciï al seu fill per salvaguardar l’honor de sa casa. Violetta accepta el sacrifici, però torna al desenfrenament i mor de tuberculosi (o mala vida, en algunes versions). Verdi sabia de què parlava perquè ho havia viscut en pròpia carn. Abans de compondre La traviata, el compositor s’havia aplegat amb la cantant Giuseppina Strepponi. La parella es va instal·lar a Busseto i, a pesar de la fama de Verdi, el poble els va condemnar a l’ostracisme per concupiscents. Quan Giuseppina sortia al carrer ―–i no solia sortir mai per por, segons sembla–― aquella bona gent del poble li escopien i li deien noms. Tanmateix, avui en dia, els descendents d’aquella gent han atapeït Busseto de plaques i estàtues en honor de la parella.

Una altra dona de psicologia complexa ―–s’enamora del guerrer que l’ha capturada i esclavitzada–― és la protagonista de l’espectacular Aida. I qui no reconeix “La gran marxa” amb elefants, cavalls i desfilades d’exèrcits uniformats acompanyats per la poderosa trompeteria, bombo i platets més d’impressionant de la història de la música? No sorprèn aleshores que avui en dia Aida sigui una de les òperes més representades arreu del món (la primera és La bohème de Puccini). A NY, just per posar dos exemples, ja supera les mil dues-centes funcions i al Liceu de Barcelona ja són prop de vuit-centes.

Gràcies a aquests “clàssics populars” (“Va pensiero”, “La donna é mobile” “Libiamo ne’ lieti calicí” o “La gran marxa”), Verdi va fer-se ric i famós. Ja a trenta-quatre anys havia invertit gran part de la seva fortuna en una possessió, Sant’ Agata, prop del seu lloc de naixement. Per a ell, l’òpera, la música i l’art era la part fàcil de la vida. Traviata: fàcil. Rigoletto: fàcil. Aida: fàcil. La part difícil era fer d’agricultor i propietari rural, gestionar un gran casal amb criats i criades, però sobretot manar pagesos i ramaders, llogar missatges per fer les messes, contractar homes a jornal o escarada, tenir esment a la previsió pluviomètrica o a la gelada i els seus possibles efectes en els seus arbres fruitals, les vinyes i els olivars. Verdi volia ser pagès, clar, però un agricultor cosmopolita amb estrenes d’òperes a Milà, París i Nova York.

Compartir el artículo

stats