Si tenen un poc de paciència i tresquen una miqueta per la xarxa –quasi estic temptat d’adjuntar els enllaços corresponents–, no els serà massa difícil trobar per youtube una mini sèrie de la BBC, conformada per tres capítols de devers una hora de durada cadascun i amb Ludwig van Beethoven com a protagonista absolut. El producte televisiu en qüestió –disponible en VOSE, això el fa encara molt més desitjable– respon al bastant tòpic i no gaire afortunat nom de The Genious of Beethoven (2005). En realitat, tan poc imaginatiu títol amaga un material de primera qualitat, el que ara s’usa definir com a documental dramatitzat, una mena de semi ficció amb l’actor Paul Rhys com a intèrpret del geni de Bonn. Amb guió i direcció dels reputats documentalistes britànics Ursula Macfarlane, Damon Thomas i Francesca Kemp, compta amb la participació i l’assessorament del musicòleg, dinamitzador cultural i divulgador Charles Hazlewood que, per altra banda, també és director d’orquestra quan la seva atribolada agenda li ho permet.
El més interessant de la producció en qüestió –més enllà del seu rigor històric i formal, què difícil és fer alta divulgació!– és la capacitat que demostra a l’hora de tramar la dimensió personal i humana de Beethoven amb la seva activitat artística i creativa, sempre en el context de l’apassionant moment històric que li tocà viure i que ell, segurament, encara va fer més fascinant. El relat s’estructura a partir del testimoni d’algunes de les persones que millor conegueren i apreciaren Beethoven, tant l’home com l’artista: els que foren alguna cosa més que simples mecenes o protectors –els prínceps Karl Lichnowsky o Joseph Franz von Lobkowitz–, alguns dels seus deixebles més estimables i dotats –Ferdinand Ries o l’arxiduc Rodolf d’Habsburg– o algunes de les que foren o pogueren esser les seves amants o confidents privilegiades –Eleonore Wegeler, Josephine Dyem o Antonie Brentano–, això només per citar els més rellevants de la colcada i sense oblidar un ja amortitzat Franz Joseph Haydn que s’ho mira, bocabadat. Clar està, tampoc falten alguns dels empresaris que se n’aprofitaren del geni o, fins i tot, aquells que en foren víctima com, per exemple, el baró Peter von Braun, el director teatral que “patí” l’estrena de la primera Leonora, a la Viena ocupada del napoleònic 1805. Això ve a compte perquè fa pocs mesos que s’ha publicat un llibre força suggerent, tot aprofitant la mig frustrada celebració del 250 aniversari del naixement del nostre artista, a la covid desgràcies. No és un llibre més dels molts –o pocs, això depèn de la percepció de cadascú– que s’han editat per commemorar dita efemèride i, lògicament, no es pot comparar amb la insuperable “catedral” beethoveniana que va escriure ja fa sis anys el compositor i musicòleg nord-americà Jan Swafford i de la que, de moment, crec que només tenim traducció disponible en castellà (Beethoven. Tormento y triunfo, Acantilado, 2017). El seu títol és, en el cas que ara ens ocupa, menys solemne però ben descriptiu del seu contingut: Beethoven contado a través de sus contemporáneos (Alianza Música, 2020). Es tracta, en realitat, de la primera traducció al castellà –en català, de moment, ni hi és ni se l’espera– del text que edità a Nova York el musicòleg Oscar G. Sonneck, l’any 1927 i que també serví per commemorar, en el seu moment, el segon centenari de la mort del músic de Bonn. L’estructura narrativa d’aquesta recopilació fa servir, precisament, la mateixa tècnica que el magnífic tríptic televisiu que abans els esmentava: una trentena de testimonis sobre l’home i l’artista, escrits per aquells que el conegueren bé o que simplement el tractaren de manera ocasional. Aquí compareixen els apunts, els records –breus i lúcids en alguns casos, més reflexius i sucosos molts d’ells–, o les observacions i opinions de cantants d’òpera que el varen conèixer, com és el cas de la diva Wilhelmine Schöder-Devrient o del tenor Joseph August Röckel –el Florestan de l’estrena a Viena de la segona versió de Leonora, el 10 d’abril de l’any 1806–, periodistes i crítics musicals –com l’editor Fiedrich Johann Rochlitz, que pogué ser el seu biogràf però declinà tal honor–, o compositors com Carl Maria von Weber –el cosí polític de Mozart, ara li dirien “allegado”–, l’italià i ofès Gioachino Rossini o el seu compatriota i amic Louis Spohr. Fins i tot, algun espavilat publicista d’Alianza Editorial remarca la figura d’un molt jove Franz Liszt, tot i que els poc més de deu anys que tenia l’hongarès quan visità Beethoven l’any 1823 fan que el seu testimoni no aporti res de massa interès, més enllà del que suposa la presència del seu il·lustre nom. Molt més sucosos són els punts de vista del seu íntim amic i biògraf Anton Schlinder –per altra banda, un gran violinista i un molt competent director d’orquestra– o de l’historiador, matemàtic, crític musical i avui pràcticament oblidat Ludwig Rellstab que podria personificar, com pocs, la perplexitat que sentiren els vienesos de fa dos segles davant els seus sis darrers quartets de corda –els de Beethoven, vull dir, no ens consta que Rellstab en fes cap–, plens de llampecs de bogeria i escrits durant els darrers dos anys de la vida del compositor i que, de ben segur, provocaren més que desconcert entre els seus contemporanis.
Tanmateix és ben probable que algú pensàs, en escoltar la Grosse Fugue opus 133, que “allò només podia ser concebut per un sord”. I ja que hem esmentat la producció beethoveniana per a quartet de corda, un darrer apunt imprescindible: més enllà de les propostes editorials relacionades amb el principal fill adoptiu de Viena, enguany han sortit al mercat un nombre significatiu de novetats discogràfiques, tot aprofitant el joiós bicentenari i mig. D’entre elles, no podem més que destacar la magnífica integral dels quartets beethovenians de corda, enregistrada per al segell Erato pel prestigiós Quartet Ébène entre els pre-pandèmics maig de 2019 i gener de 2020, a set ciutats diferents dels cinc continents –Beethoven Around the World, s’ha anomenat el projecte–. Una proposta artística que ha provocat els elogis unànimes de la crítica i que ha esdevingut automàticament una referència indiscutible d’aquest repertori, quasi a l’alçada de les versions dels mítics The Tokio Strings Quartet, del Quartetto Italiano o dels pràcticament insuperables vienesos de l’Alban Berg Quartett –i jo afegiria la impetuosa lectura del Quartet Belcea, de fa només uns anys–. Tot plegat, un bon ramillet de possibilitats per gaudir de l’obra beethoveniana, mirin que no tenen excusa. Beethoven per regalar i, sobretot, per regalar-se. A més, recordin que es pot llegir, mirar i escoltar amb la mascareta posada...
