Enguany es compleixen 50 anys de la publicació primera de La Montagne et l’Homme. Imagín que per això, l’editorial Lince ha volgut recuperar la traducció espanyola de Federico Revilla de 1977.
En realitat, aquest llibre és una vertadera història de l’alpinisme sensu stricto, és a dir, de l’activitat d’alta muntanya a l’entorn dels Alps. I és que, llevat d’una ben llarga introducció històrica i una conclusió igualment extensa sobre altres cadenes muntanyoses, bàsicament l’Himàlaia i el Karakoram, el pes del relat rau en aquella serralada europea.
A la primera part, hi trobam el fruit d’un ingent recull de ressenyes clàssiques (d’Aníbal a Petrarca, de Filip II de Macedònia a Carles VIII de França, del càtars albigesos als lames tibetans...) que ens revela Sonnier com una persona il·lustrada en grau superior.
El fil conductor de l’obra és l’evolució de la tècnica alpina i de les seves conquestes, a l’empara de la premisa que només els qui estimen la muntanya es poden considerar vertaders alpinistes. El llibre justifica constantment aquesta idea de càrrega romàntica, tant a partir de cites d’autoritat -algunes memorables- com de raonaments propis. Basti, a tall d’espipellada... El vertader cim és en nosaltres, per damunt de tot. Pertany a qui el cerca i jamai li podrà ser arrabassat.
De gran intensitat narrativa, les descripcions de les primeres ascencions als cims més emblemàtics (el Mont Blanc, el Cerví o la Meije) lliguen el lector a una cordada de privilegi tot seguint la traça deixada sobre la neu pels grans d’aquesta passió. Parlam de Saussure, Paccard, Balmat, Whymper... o dels mateixos Edmund Hillary i Tensing Norkay.
És possible que en algun moment, l’excés de microtopònims i la llista de personatges s’arribi a fer una mica farragós per al lector no alpinista. Sempre que això passa, l’autor accelera la ploma d’una obra amb vocació de públic ampli. Les imatges en blanc i negre, magnífiques, són un valor afegit no reconegut en els crèdits.
Tot i que en el moment de la redacció l’himalaisme ja havia fet caure els 14 vuitmils (1950-1964), l’autor dedica, només al final, alguns capítols breus a aquestes expedicions.
Cercat per la policia alemanya durant la 2a Guerra Mundial, Sonnier va amagar-se un any sencer a la Val Montjoie, prop del massís del Mont Blanc, on pogué gaudir dels Alps més purs durant les quatre estacions. Més endavant, la construcció de l’estació d’esquí de les Contamines el dessolà i el portà a escriure frases com: ... fins i tot la dinamita és benèfica quan serveix per defensar allò que hauria de ser protegit o per destruir allò que destrueix. (Dit sigui de pas, enguany ha fet 20 anys de la voladura controlada de l’hotel de Mónnaber a Fornalutx).
No deixa de ser ben estrany que Sonnier, home cultivat també pel que fa a la música clàssica, no citi en cap moment la simfonia alpina de Richard Strauss. El músic alemany també descobrí l’amor per la muntanya i es comprà una casa als Alps bavaresos l’any 1908, als 44 anys. A diferència de Sonnier, ell ja no la deixaria mai.
GEORGES SONNIER. La Montaña y el Hombre.
Lince, 304 páginas, 21 €.
