Llegir La mar rodona és fer un capfic dins les aigües confinades d’una peixera on hi ha un planter de paraules a lloure contra la desmemòria, un suc exquisit de llengua per mostrar territoris empantanegats de silencis, uns cultius microscòpics i telescòpics de frases vives en què cal saber trobar l’acomodació de l’ull i l’enfocament del cervell per seguir uns espais i unes atmosferes dels llenguatges pels camins laberíntics, complexos i apassionants dels sentits, del sentit que senyoreja arreu i que no té res de confortable; de vegades amagat en qualsevol angle mort per les profunditats de la novel·la, en una dita popular capgirada de pregunta, en un qualificatiu que defineix una acció, en uns mots plens de bòfegues o d’incandescències, tant se val, t’envesteix tota la llengua catalana bategant a través dels mecanismes dels llenguatges que basteix l’escriptor per les seves necessitats expressives.Ë Un retaule novel·lesc amb tres taules panoràmiques –“Paper banyat”, “La peixera” i “A lloure”– que ens mostren i ens demostren alguns del funcionaments dels humans de la Mallorca del 36, dels setanta, després del final al llit del dictador Franco, a través de la mort d’una dona de poble i tot l’enrenou que provoca, i d’ara mateix amb un dietari-assaig sobre l’hotel i l’hospitalitat. I ho fa amb una clarividència quirúrgica, caravaggiesca, radicalment crítica. Perelló desplega amb mestria la lenta descomposició d’una societat. Des d’un bell principi en la barberia d’un poble una veu íntima esbossa els contorns nítids d’un paisatge familiar amb un talent de dibuixant de l’ànima. Pinzella els retrats de personatges que parlen amb els mots que els defineixen a cadascun en la seva singularitat. Amb trets fins i acerats un adolescent desnua el conservadorisme assassí, la covardia, la por, l’estultícia, la mediocritat del seu poble amb uns individus egoistes, avars, hipòcrites i pobres d’esperit.
És el 1936. És la crueltat, la presó i l’assassinat, i Perelló transmet la catàstrofe col·lectiva i individual amb una economia i austeritat de l’estil i el propòsit que calfreden. Tot es juga en la transmissió. Un secret no transmès és el forat negre que va deixar aquell moment al protagonista d’aquest fragment. I cal dir les coses que demanen els morts quan el silenci regna ara mateix. I Perelló amb la seva ficció ha posat a treballar el silenci. La tensió entre passat i present és una de les línies de la novel·la.¸ Perelló ha cercat el repte difícil de la precisió verbal que converteix “el què” del text novel·lesc en una sempreseguida festa de detalls, de llistes, de personatges, d’esdeveniments, de contrasentits, de troballes, de curiositats, de ginys i enginys, de discerniments, per oferir-nos la veritat en viu i en directe confegida dins traus de silencis d’una societat que s’esflora, es desintegra, es podreix, se mor. La manera de mostrar les coses clares és mostrar el trau, diu Perelló. Tres fragments, tres traus, un text únic literalment i en tots els sentits. L’escriptor passa la seva mirada extraordinàriament minuciosa i humana sobre els éssers i les coses, les històries i els enjòlits i els atrapa amb una llengua íntimament cisellada que ens ofereix els esclats d’una realitat bategant.
Amb aquesta obra ha fet avançar tres passetes la novel·la catalana i europea contemporània. Perquè Perelló ha fet una feina ben difícil i minuciosa, arriscada i subtil que demana molt d’esforç, d’obsessió i de disciplina. La llengua catalana s’ha carregat d’electricitats atòmiques, d’energies verbals novelles, s’ha eixamplat, s’ha oxigenat, ha tornat més jove i més eterna que mai. La mar rodona és una novel·la europea perquè, a més a més de la creactivitat literària que la forma i la informa, un estil i una atmosfera que estimam, una koiné i una ecumene que sentim, té un espais, uns microcosmos, que són la nostra Europa: les barberies són Europa, les espardenyeries són Europa, els hotels són Europa, els cafès són Europa, els pobles petits, les tradicions singulars i les comunicats locals són Europa, les llengües minoritàries i minoritzades són Europa, et caetera. Quin espai d’encontre, discussió i xafardeig millor que una barberia! És un lloc obert, però també és un club tancat, una àgora i un espectacle inesgotable. Allà el protagonista de “Paper banyat” aprèn la socialitat, el desencant i més coses. Perelló mostra que en un racó qualsevol del poble propi hi ha la forma sencera de la condició europea comprensible en un instant fugaç per la mirada d’un sol individu. La mar rodona és una afirmació d’universalitat.
La mar rodona té una llengua megarica d’una ploma que fa borratxos i gargots en un alfabet molt propi que, com diu Italo Svevo de l’escriptor ver, traça, remou, dissol i reconstrueix fronteres. Es produeixen desplaçaments de les fronteres semàntiques i de les estructures sintàctiques, es produeix un continu muntatge i desmuntatge, una articulació i desarticulació de mons, un fer i desfer, proposar i negar al llarg d’unes llenegadisses fronteres, tramuntar límits i proposar-ne alhora.
La mar rodona té situacions i arguments tan versemblants que podria entrar dins una història documental en què l’energia novel·lesca fa volar les ales d’una ficció que no s’atura de dir i redir tants de silencis, tants d’oblits, tantes de repressions, tantes d’impostures brutals d’uns temps en què la barbàrie ha fet matx. Contra el mutisme, contra l’amnèsia i contra la censura la novel·la avança.
La mar rodona és una novel·la que no es perd en moments morts, que no té ni gota de greix retòric, en què la densitat verbal fa del text un camí vitenc, una contínua aparició de sorpreses, de sensorialitats, de convivència de descripcions de l’ànima humana que ens mostren les parts més invisibles i reveladores de la comèdia històrica de Mallorca, de la comèdia social, de la comèdia. La mà rodona és una comèdia humana illenca escrita a consciència per un poeta fener i sensible que no té pèls a la llengua. Recomanadíssima!
