Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El luxe immoderat de Txaikovski

Tchaikovski.

Tchaikovski. ARÁNZAZU MIRÓ

Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893) té la gran sort de ser part d’un selecte grup de compositors extremadament minoritari que tothom coneix, però que sovint ni tan sols sabem que els coneixem. Les melodies de Txaikovski són part de la nostra formació directa i indirecta, conscient i inconscient. Frank Sinatra les cantava i són la banda sonora d’una dotzena de pel·lícules de Disney. I fins i tot els qui detesten el ballet han sentit, potser de rampellada, fragments de Trencanous, El llac dels cignes i La bella dorment. A Rússia fins fa ben poc no hi havia cap nin o nina que si estudiava piano no pogués tocar la bellíssima barcarola “Juny” de la suite Les estacions.

A pesar de la seva omnipresència a conservatoris, sales de concerts, teatres d’òpera i ballet, la figura de Txaikovski ha estat i continua essent polèmica. No hi ha dubte que la seva música és popular, però ¿és bona de bon de veres? I què en farem del debat de si és “russa” o “occidental”? I si ens enfilam en debats estètics, com feien els artistes del s. XIX, ¿és la seva música “absoluta” (com les simfonies de Brahms i Beethoven) o “programàtica” (com Romeu i Julieta i Francesca da Rimini, obres purament instrumentals però amb arguments literaris, música que conta una història sense paraules)?

Txaikovski va néixer en una família de classe mitjana alta. A pesar de ser un infant prodigi, els seus professors no van detectar cap talent especial per a la música i son pare el va ficar a una escola per ser funcionari estatal. Als vint-i-dos anys va finalment dedicar-se a la música a temps complet. El seu professor principal a Sant Petersburg, Anton Rubinstein, li va inculcar l’estil “occidental” (Beethoven), un fet que el separaria per a sempre de molts altres compositors russos “nacionalistes” (Glinka, Mússorgski, Rimski-Kórsakov, etc.). Durant tretze anys va rebre una pensió de Nadejna von Meck, una vídua rica gràcies a l’expansió del ferrocarril i infatuada amb la seva música. Com a una estranya premonició de Facebook, es van escriure més de mil cartes, es van contar moltes intimitats i declarar amor platònic etern, però no es van voler conèixer mai en persona. Gràcies a von Meck, va poder viatjar i viure a moltes parts d’Europa i poder-se dedicar completament a la creació.

¿Què té la música de Txaikovski que justifiqui la seva popularitat? A risc de ser reduccionista, les seves obres no tenen por als sentiments, l’agre-dolç de l’amor, les reaccions no necessàriament racionals, els “likes” i “dislikes” (tornant a l’analogia de Facebook) que tots assignam a gent i situacions i que no corresponen a decisions lògiques. Un crític hiperbòlic va dir que la seva música era “una màquina de fer plorar”. Jo també ho crec. Tradicionalment se sol explicar la facilitat de Txaikovski per transmetre vulnerabilitat anímica a la seva pròpia experiència com a homosexual reprimit per una societat que era i és encara homòfoba. Txaikovski es va casar per amagar la seva homosexualitat; fins i tot és possible que aspiràs a “curar-se”. ¿Fins a quin punt la seva música reflecteix aquest trauma?

Musicalment, les seves obres són com una cuina amb plats de gusts accentuats amb espècies exòtiques i fortes i, pels plats dolços, que la mantega i el sucre siguin abundants. Les seves melodies són llargues, amb frases irregulars i sinuoses com un caminoi pintat en un paisatge que es perd a l’horitzó i que no sembla dur enlloc. Exemples? Romeu i Julieta o el primer moviment de la Simfonia núm. 6 “Patètica”. Però aquestes melodies espectaculars que et prenen l’alè (el sucre, ja ho sabem, accelera els batecs del cor i puja la tensió) vénen acompanyades d’harmonies sumptuoses, luxoses i luxuriants. Lascives, potser.

Com l’interior del famós Hermitage, a Sant Petersburg, la música de Txaikovski és or sòlid i luxe immoderat. Aquesta vocació sense mesura i de gusts excessius es veu sobretot en les seves sumptuoses orquestracions plenes d’“efectes especials” (abans que Hollywood inventàs aquesta expressió). L’Obertura 1812, per exemple, se sol interpretar amb un canó real; l’Scherzo de la Simfonia núm. 4 es tot en pizzicato; al Trencanous, hi ha una secció d’instrumentació “robòtica”; i l’Andante del Quartet de cordes núm. 1 tots els instruments toquen amb sordina, com un murmuri sobrenatural, fantasmagòric.

Actualment alguns dels millors intèrprets de Txaikovski són, com no podria ser d’altra manera, els grans virtuosos russos com E. Kissin (piano), M. Venguerov (violí) i V. Gergiev i Y. Terminakov (orquestra). I és que, a Txaikovski, el virtuosisme és un altre “efecte especial” en la seva variada paleta de colors. En el famós Concert per a piano i orquestra núm. 1, aquest efectisme i virtuosisme –amb uns imponents acords tocats fortissimo– són, per a algunes ments refinades, un excés, una prova més de la seva immoderació, però els pianistes i el públic, no en tenen mai prou. I això és, al final, el que compta.

El luxe immoderat de Txaikovski

El luxe immoderat de Txaikovski

Compartir el artículo

stats