¶ Repàs els clàssics i ell, l’amic Blai, el poeta Blai, en Blai del carrer de Palma, 74, de Santanyí és un dels meus fars de tostemps. Quan rellegia La vida i els meus instants m’he trobat de morros amb un fragment que sempre ha estat com un diamant que apareix quasi sense témer-me’n en els moments més foscs de la meva vida i amb la seva polifacètica lluminositat em mostra tots els racons.
Escoltau: “…aquest camí que em duia a veure el Pare em feia conèixer les coses del camp, però també els seus noms, que eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones! Can Joaní, Can Pasqualí; veure el nom; passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l’esparreguera de gat, l’esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el coltell, la vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare llarg, les prunes de garanyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple de noms…, de paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor.”
La nostra vida de cada dia està plena de noms i passam devora els noms de les coses, de les plantes, dels animals, dels paisatges i no les anomenam. Una manera de perdre els noms. Una manera de perdre la intel·ligència i la sensibilitat. Una manera de perdre la vida. No oblidem mai els poders benignes dels llenguatges.Ë L’acàcia més vella del jardí ha engroguit cop en sec. Mir com les fulles degoten en una pluja intermitent que em fa una pensera rabiosa. Per aclarir com funciona aquesta pensera m’agrada molt aprendre en publicacions de científics del cervell que estudien aquesta fàbrica inacabable de pensaments. Ara som dins un número extraordinari de la revista Muy Interesante (edició col·leccionista) que podeu trobar als bons quioscs i que es titula Maravillas del cerebro. Aquest univers d’un quilo i mig aproximadament per terme mitjà és un òrgan d’un color gris rosaci en forma d’esclata-sang i aspecte gelatinós que viu entre vuit parets d’os dins un líquid cefalorraquidi protector i té una estructura i un funcionament singulars i seleccionadíssims que el converteixen en la màquina biològica més complexa de l’univers conegut. Un bioordinador que amb les seves electricitats és capaç d’estimar, d’odiar, d’empatitzar, de pensar, d’imaginar, de somniar, d’escriure, de pintar, de fer mil i una funcions. I també, ai las!, és capaç d’emmalaltir i de fer fallida. Té uns cent mil milions de neurones i ha tengut una evolució de milions d’anys. I la ciència no s’ha aturat de fer recerques que ara mateix són més intenses i majoritàries que mai. En aquest Muy Interesante trobarem un conjunt d’articles que ens enfocaran branques molt diverses de les darreres investigacions cerebrals. A “La màquina dels prodigis”, el catedràtic de Biologia Ramón Alonso en explica com funcionen les connexions entre cèl·lules neuronals, el connectoma, que és una forma d’aprendre com tenim consciència, com somniam, com aprenem a interpretar el món. Basta pensar que en un mil·límetre cúbic de l’escorça cerebral es podrien guardar totes les pel·lícules que s’han fet en la història del cinema. “On és la intel·ligència?” és un article de la periodista Laura González de Rivera on entrevista diversos neurocientífics que coincideixen que són les sinapsis o connexions de neurones les que guarden els nostres sabers. No esmentaré els vint-i-un textos que formen aquest número excepcional, però sí que puc assegurar que són textos modèlics de divulgació científica que ens obren perspectives i horitzons novíssims alhora que ens entretenen. En destacaré “El sexe és al cervell”, del periodista científic Pere Estupinyà, que recorda als que creuen només en la genitalitat que boixam amb el cervell, ens agradi o no. Recomanadíssima.¸ Estic llegint, a poc a poc i amb el llapis i el quadern al costat, com cal, alguns llibres de poesia que m’entusiasmen i que, quan els hagi rellegit, comentaré amb més extensió. Ara, parl d’un tresor que fa nits que em bressola: Clars, aquest matí, són els teus records (Obra Reunida, 1989-2009) (LaBreu Edicions), d’Antoni Clapés, és una joia que recupera sis llibres de poemes que són una reflexió sobre el llenguatge, el silenci i la poesia. Poder llegir un poeta al llarg de vint anys dona un panorama verbal extraordinari que reflecteix les estacions, les variacions, els avenços i els batecs de l’escriptura. Conec Antoni Clapés des de fa molts anys (com a poeta, com a traductor, com a director editorial, com a activista cultural...) i puc assegurar que els seus versos són el producte alquímic d’una sensibilitat refinada, pulcra i fervorosa. Sap condensar, en poques paraules plenes de música i de sentit, i en uns blancs de la pàgina significants, tot d’universos fets de constel·lacions, de passeigs, de sons, de mirades, de coses, de sensacions lleugeres i, sobretot, d’aquests silencis que canten davall davall i que t’engresquen, t’emocionen i et fan una sentiguera de no dir. Poesia que escolta les transparències de la llum, que mira la paraula del final de les paraules, que diu l’infinit no-res, que calla el fraseig dels merlots a l’esbarzer nu, que xiuxiueja urpes en el lacerat cor de la nit, que acarona un ganivet esmolat que vol fendir la llum, que besa l’imperceptible onejar d’aquesta mar de silencis, que viu en aquest buit que tot ho conté. Poesia per llegir a la velocitat de la tendresa sàvia.
