No és una possibilitat, això de què embogeixi el cel, ni el moment en què ho farà: és que el cel ha embogit, i n’Antoni Vidal Ferrando ens ho conta, a través del seu personatge, un escriptor cultivat, gran amant de l’obra de Proust, però alhora transgressor i amb permís per dir tot el què pensa; tot, sense por de fer mal; no debades és alcohòlic com a recurs literari per a poder-se permetre-ho, allò de dir-ho tot.
Antoni Vidal Ferrando és un escriptor de trajectòria assolida que no obstant això, no deixa de sorprendre. Des de les seves primeres i guardonades publicacions de poesia va fer una passa endavant a la narrativa novel·lant la Mallorca del segle XX reconvertida en el món literari d’Almandaia, tot un ensurt narratiu. Foren tres les novel·les (1994-2007) -també gaudiren de dos prarrativa però poètica molt aferrada a la realitat literària que prengué vol amb la novel·la curta La ciutat de ningú (Meteora, 2016). Aquesta obra és el bessó de Quan el cel embogeix que presenta ara un editor de la seva contrada que es mostra afalagat de haver aconseguit fer-ho. Pau Vadell es manifestava així, a la presentació a Palma, tan content de haver pogut editar l’obra d’en Vidal Ferrando com nosaltres de tenir a les mans aquest enginy de l’escriptor que sempre tresca una passa més enllà.
Perquè Quan el cel embogeix parteix d’aqueix esperit poètic que ha dut en Vidal Ferrando a escriure, com deia l’altre poeta Jaume Pomar en el pròleg de les Cartes a Lady Hamilton (Columna, 1990) que “la por, la consciència desassossegada, la crisi dels valors més durament fonamentats, s’han fet males companyies incòmodament instal·lades al nostre camp de consciència” (p.7). A aquells poemes en que jo el vaig conèixer (també personalment gràcies al mateix Jaume Pomar) en què ja deia “...car vivim a l’ombra / d’indignitats, que l’estelada absol” (p.31).
Més envant, al relat “El món dins miralls negres” (Els miralls negres, Meteora, 2013), també deia que “tota la vida hi hem viscut, ofegats: pel clero, pels amos, pels senyors, per tots aquests que ara volen imposar la raó de les bombes i s’han alçat en armes contra les esperances dels pobres” (p. 136). Per aquí passa el sorgiment del decebut sense aturall en què converteix el seu personatge protagonista de La ciutat de ningú, la novel·la en que -ja dic- trobo el bessó d’aquesta nova que llegim ara.
Una nova manera de narrativa en què tal volta la poesia guanya, tancant un cicle -o no-, en la evolució de l’autor, que des de la presència tan activa de la mort (no necessàriament pessimista) i especialment del suïcidi com opció que permet que fins i tot la mort sigui una decisió pròpia, posa a les mans del seu protagonista la revisió de qui som, què hem volgut esser i fins on podem arribar. La literatura com a percepció de la vida.
L’escriptor protagonista de la novel·la, un gran descregut, anhela escriure la crònica “gens sentimental, ni exhaustiva o abellidora com la de Marcel Proust” (p. 16), tampoc “que fos una demostració definitiva del meu talent literari, una exhibició d’exquisidesa i d’estil” (p. 17). Grans obres de la cultura que el nostre escriptor interpreta con arguments (p. 11) per a intentar desentranyar tot allò que envolta el món creatiu i les seves misèries. Perquè les travetes o tripijocs de la gent del gremi (p. 21), els embolics en què hom es pot ficar, els amagatotis a què conviden les circumstàncies actuals (p. 27), els ardits miserables (p. 99), són només part d’un procés de revisió de la cultura més enllà de la nostra a la cerca d’una glòria literària que semblarà difícil de definir, si més no d’identificar. “Al capdavall, així com va el món, hi ha estones que fa més ganes de plorar o de fer els ulls grossos que d’escriure” (p. 114). “¿De debò la meditació i la poesia són els ulls de la imaginació o són incontinències en que quedam atrapats per obra dels designis inescrutables de Déu o de les contínues maquinacions del diable”? (p. 19). Tot de referències, de personatges que ens mostraran punts de vista extrems, reflexions que podríem dir d’una i altra part, és el que mostra aquesta gran crònica de la misèria humana, vull dir de la literatura.
