Qui escriu ara aquests comentaris va llegir al seu moment, 1984, la traducció al català de Maria-Antònia Oliver de la gran, densa, abismal, enigmàtica, impossible novel·la Moby Dick o la balena, de Herman Melville. El llibre de Melville justifica no només la vida del seu autor, sinó la vida d'una sencera Humanitat intel·ligent. L'editorial mallorquina ifeelbook, en un gest de rauxa bibliòfila i amb un gran risc, n'ofereix una versió reduïda per tal de posar-la a l'abast de lectors joves. Una versió en la que l'editor ha decantat les parts no tan aventureres, i sí meditatives i/o divagatòries, cetològiques o teològiques, del llibre de Melville. Cert és que amb una tal decisió hom deixa de veure la total immensitat del projecte literari de Melville. No obstant, aquesta versió pot atraure i pot iniciar molts de lectors, i satisfer qualque lector veterà.
No és feina fàcil. Els lectors joves d'ara, si no és a través d'una molt raonada prescripció didàctica, llegiran motu proprio Moby Dick? No en tenen una pel·lícula actual ni una sèrie. No han vist mai segurament la versió de John Huston (amb guió de Ray Bradbury). En qualsevol cas, molt ben fet ifeelbook. Cal afegir també que la versió d'Oliver, impagable, és, diguem-ne, dura, per al lector actual en català. Potser caldria que qualcú en fes una nova traducció. Els clàssics han de ser traduïts cada parell de generacions.
Dit això, hi ha alguna obra més profundament humana que Mpby Dick? Si Odisseu plorà front al mar nostre, d'enyor per la llar, Ahab, el capità funest, plora front a l'oceà pel que ha perdut d'humà en la seva obsessió malaltissa, implacable, per la balena blanca: "Ahab va deixar caure una llàgrima a mar, i tot el Pacífic no guardava tanta riquesa com aquella única gota menuda" (251). Som la gota menuda caiguda en les ones del Pacífic, i no som cap altra cosa. Encalcem Moby Dick, el catxalot blanc i venjatiu, com ho és Ahab, escoltem el que en diuen els baleners que s'hi ha enfrontat arpó en mà, escoltem la veu d'Ismael, la nostra veu?, nàufrag únic de la dèria d'Ahab, de cos i cervell malmesos. Escoltem la confessió "Ahab és Ahab sempre" (266), i acceptem que no té remei. Gran llibre. Monumental, fins i tot en la versió reduïda de l'editor Josep Maria Pijoan, i il·lustrada discretament per Daniel Roibal (grisos, figures distorsionades i esquemàtiques, blancs contrastats).
